En diuen pacifistes de sofà

En diuen pacifisme de sofà, que vindria a ser la inacció covarda dels qui es manifesten amb ingènua o sospitosa equidistància per la no-violència mentre el dolent de torn massacra un poble. Parlem-ne, perquè darrere d’una acusació tan contundent hi ha trampa. Parlem de com s’ha arribat a aquest punt, parlem de les polítiques de seguretat que s’han imposat durant dècades, de si han estat de naturalesa preventiva per dificultar l’escalada dels conflictes o han adorat el vedell d’or d’una cursa d’armaments cap a la seva meta natural, que és finalment utilitzar l’arsenal acumulat: o és que encara ens pensem que s’assoleix la pau preparant la guerra?, o no sabem que allò que venem a l’Aràbia Saudita s’acarnissa contra la població civil del Iemen (cap a 300.000 morts des del 2015) per posar un de tants casos d’indolent actualitat? Tornem a Europa i a l’amenaça de guerra total, o sigui nuclear, que ens manté amb l’ai al cor tant o més que la desesperació dels ucraïnesos bombardejats. El veterà analista Vicenç Fisas recorda que als anys vuitanta i noranta un actiu moviment pacifista va impulsar alternatives als sistemes de defensa convencionals que comportaven una desmilitarització progressiva i la creació d’un espai de seguretat compartida i no ofensiva on s’hauria pogut integrar la futura Rússia. Preguntem-nos per què, amb la dissolució de l’URSS i tot i la bona disposició del president Gorbatxov, no s’aprofità l’oportunitat i es tornà a la cursa d’armaments bo i potenciant l’atlantisme. Tinc clar que Putin és un criminal i que Ucraïna és víctima; no tant qui són els bons.