Opinió

Un poble perseguit

Vaig néixer en els anys del fran­quisme, ales­ho­res el català a l'escola era una anècdota, només l'uti­litzàvem entre els com­panys de jocs durant el recreo, que és com ano­menàvem l'hora d'esbarjo. Els dilluns ens feien for­mar en file­res, a l'espla­nada del pati. Escoltàvem l'himne naci­o­nal espa­nyol i després al so d'alguna marxa mili­tar des­filàvem en for­mació cap a l'aula cor­res­po­nent. També en alguna ocasió ens feien can­tar el Cara al sol. D'aquells anys d'escola als Fos­sos de Figue­res (La Salle), mal­grat el que pugui sem­blar, no en tinc mals records, més enllà d'algun mas­te­got o càstig d'aquests que ara sense cap mena de dubte por­ta­rien el direc­tor de l'escola al jut­jat. Érem infants i tot ens anava bé, i, si més no, teníem clar que allò era el que tocava. No coneixíem res més. Fora de l'escola alguns com­panys bus­ca­ven esbarjo i altres acti­vi­tats a l'orga­nit­zació juve­nil vin­cu­lada al Movi­mi­ento, l'OJE, men­tre d'altres ens refugiàvem en el movi­ment Boy Scout, on sem­bla que es res­pi­ra­ven aires de certa lli­ber­tat. Es pas­sava de la dis­ci­plina que mar­cava el Movi­mi­ento a la de Baden Powell, que tam­poc no és pas que fos cap pro­gres­sista. Però el movi­ment escolta ales­ho­res anava molt lli­gat al cata­la­nisme (i el cato­li­cisme). Uns prac­ti­ca­ven el naci­o­nal­ca­to­li­cisme espa­nyol i altres, un cert naci­o­nal­ca­ta­la­nisme.

D'aquells anys, en els quals encara no tenia consciència política, o per ignorància, no vaig tenir mai la sen­sació d'estar per­se­guit pel fet de for­mar part d'un col·lec­tiu que parla una mateixa llen­gua, manté uns matei­xos cos­tums i com­par­teix unes matei­xes inqui­e­tuds i tra­di­ci­ons en un mateix ter­ri­tori.

Més enda­vant vin­dria la tran­sició i una etapa en la qual tots vam pren­dre par­tit en favor de les lli­ber­tats i la democràcia. Ara que gau­dim d'un règim democràtic en el marc de la Unió Euro­pea, sí que em sento per­se­guit. Em sento per­se­guit només pel fet de ser un ciu­tadà català. Em sento per­se­guit perquè la decisió d'un tri­bu­nal ha can­viat el curs de la història. Em sento per­se­guit, perquè ara, quan repasso aquells anys d'infan­tesa, entenc com ens mani­pu­la­ven. Ara sem­bla que tot allò va tor­nant. Algú va escriure: “La per­se­cució no té límits”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.