No és o no hauria de ser normal

Molt eloqüent, la campanya del Departament d’Igualtat i Feminismes per al 8 de març –Avancem cap a una normalitat feminista– que ens recorda allò que no és o no hauria de ser normal: menys diners per la mateixa feina, portar el pes de la casa i de les criatures i no tenir mai temps lliure, que se’t dirigeixin com a nena, que es menystinguin les teves capacitats... i un munt d’obstacles que impedeixen la plena garantia dels drets humans de totes les dones. Molt eloqüent i molt necessària perquè darrere els enunciats hi ha una realitat que degudament quantificada revela els diferents rostres de la desigualtat que persisteix encastada en la ideologia patriarcal. Vegem-ho: per posar fi a l’escletxa salarial les dones haurien de cobrar un 26% més; una de cada cinc treballa a temps parcial –entre els homes és un de cada 20– tot i que almenys la meitat voldrien treballar a temps complet, i la resta no poden perquè tenen feina –no remunerada– atenent fills o persones grans. Abans que amb el sostre de vidre (insuficient representació en els llocs de direcció) topem amb una mena d’escala trencada que frustra la promoció laboral de qui assumeix pràcticament en solitud la pressió de la responsabilitat familiar. D’altra banda, menys d’un 20% de les empreses que hi estan obligades han registrat el corresponent pla d’igualtat. No és o no hauria de ser normal una injustícia que es tradueix en feminització de la pobresa i que castiga més durament les dones migrants tan presents en els sectors informals de l’economia. Quant més cal esperar per erradicar el masclisme?