Primícia

“Vigila amb mi, pavo.” Aquestes van ser les paraules amb què el vaig avisar sis hores abans de carregar-me’l. Matar aquell tros de fill de puta va ser molt senzill. Potser massa i tot. M’hauria agradat més que les coses se’m compliquessin una mica, amb moments de vacil·lació, que el malparit hagués ofert alguna mena de resistència. Vaja, no sé, tot allò que surt a les pel·lícules o als llibres dolents. Aquella intriga tan tòpica que fa vomitar. L’agonia en primer pla. Cares acoquinades, desencaixades, demanant clemència. Mans juntes suplicant el perdó. Intents fallits de fugida. Fugues d’orina. Plors ensalivats. Però no. La cosa va anar com una seda. Després d’un clau antològic, en menys de cinc minuts del coll del meu ex rajava més sang que a les sales de color blanc nuclear i fluorescents morbosos dels escorxadors de porcs. La sang de l’Hugo. L’únic que volia. La sang de l’Hugo com a matèria primera. La sang de l’Hugo transformada en art. A les dotze del migdia havíem quedat per esmorzar. Clar que amb un paio com ell no es podia esmorzar a l’hora que esmorza la gent normal. L’Hugo era un artista. Ho escric en cursiva perquè el molt imbècil s’autodefinia així, en comptes d’esperar que li diguessin els altres després de valorar el seu art. I el pitjor d’un artista és que vagi d’artista perquè es transforma en un cony d’escolàstic insofrible. Aquell dia venia girat de casa. Girat però guapíssim. Algú que funciona en horitzontal t’alegra una estona o dues-centes, però la bellesa, quan només és l’escorça d’un subnormal, no és suficient. (Així comença la meva última novel·la, publicada a Llibres del Delicte: al setembre a les llibreries).