Vox mana des de sempre

El PSOE i la seva rodalia mediàtica han muntat un escàndol, impostat barroerament, per l’entrada de Vox al govern de Castella i Lleó. La maniobra és de curtíssim abast i pretén, únicament, proporcionar un argument de mobilització extra de l’esquerra espanyola de cara a les eleccions andaluses, municipals i, finalment, espanyoles. Francament, no crec que els aporti gaire res perquè, com sap tothom, el pacte del PSOE (ep, i el del PCE) amb el franquisme i el falangisme és molt anterior a l’existència d’aquesta comunitat autònoma que cogovernaran el PP i Vox. Felipe González i Alfonso Guerra són l’expressió, viva i desvergonyida, d’unes elits ultranacionalistes i extractives que, a Catalunya, han tingut la correspondència de personatges tan evidents com Narcís Serra o Josep Borrell.

Però és que, a més, si Vox governés només en una de les comunitats autònomes espanyoles estaríem davant d’un fenomen limitat. Però no és així. Vox governa una part substancial de l’Estat, començant pel vèrtex del sistema judicial de Madrid i acabant per l’última caserna de la Guàrdia Civil o el CNP a Melilla. Ideològicament, el fil de continuïtat connecta l’actitud contemporània de l’alta jerarquia de l’Estat amb la victòria militar del 1939, amb la monarquia com a dic de contenció contra qualsevol intent de reforma, encara que siguin totalment pacífiques, com el 15-M o el Primer d’Octubre català.

El conjunt de l’esquerra espanyola –excloent-ne el parèntesi del Podemos pre Sánchez– ha metabolitzat la derrota del 39 assumint-ne la simbologia i l’immobilisme estructural del tardofranquisme, fixat en la Constitució del 1978. Per tant, formen part del mateix conglomerat polític del qual Vox només és l’expressió més nítida. A Castella i Lleó passarà el mateix que ja passava. I Vox continuarà escampant la metàstasi política que algun dia acabarà, de cop, amb un règim irreformable.