Els ultres no són un accident

Que el president del PP europeu, Donald Tusk, s’escandalitzi, ho consideri una capitulació i confiï que es tracti més d’un accident que d’una tendència té un valor relatiu perquè a Àustria ha passat el mateix i a Dinamarca gairebé; en canvi, a Alemanya, França i Suècia l’oportunitat va ser rebutjada de soca-rel i es va frenar l’entrada de l’extrema dreta a les institucions. Ens referim al recent pacte del PP i de Vox per governar Castella i Lleó (després que ambdues formacions, hereves del mateix règim, ja s’hagin entès a Andalusia, Múrcia i Madrid), la qual cosa representa un pas de gegant en el camí de la normalització del grup d’Abascal. Què s’ha de fer? Existeixen raons fonamentades per defensar l’anomenat cordó sanitari davant dels qui pretenen utilitzar el sistema democràtic per destruir-lo; i es destrueix amb la il·legalització de partits en nom de la unitat d’Espanya, amb la xenofòbia i la retallada de drets a la població migrant, amb la retirada de la protecció a les minories sexuals i amb la negació de la violència masclista. Cap problema per aïllar-los parlamentàriament: un cop han parlat les urnes, cada partit té la responsabilitat de buscar aliances en funció del que la ciutadania s’hi està jugant. Però també és cert que cap estratègia contra els ultres pot ser eficient si no s’aborden a fons les causes que provoquen el seu creixement, entre les quals –i no és menor– hi ha aquesta onada d’inseguretat, greuges i malestar que no està trobant resposta satisfactòria en el sistema democràtic. L’extrema dreta no és un accident ni hauria de ser una alternativa.