Ingenuïtat

Amb la irrupció de la pandèmia vam ser conscients de la fragilitat, la vulnerabilitat i la inestabilitat del món on vivim. Conscients de com un virus que apareixia a la Xina al cap de quatre dies ja passava per sota les portes de les cases d’arreu. I no només això. Entrava a les nostres vides i a molts, el virus, els la va prendre, la vida. I amb ell també s’instal·lava la incertesa i capgirava tot l’ordre i l’equilibri mundials. Vam dir, proclamar, escriure, llegir que tots, tots, havíem après la lliçó. Que no podíem continuar pel mateix camí perquè això portava a la desaparició com a espècie. Passats dos anys i encara amb pandèmia, no ens hem refet d’aquell daltabaix i està ben clar que hi ha certes persones que han tornat a la normalitat d’abans i això vol dir viure en el conflicte. I vet-ho aquí que ja som testimonis altra vegada d’aquesta inestabilitat, que tens la sensació que no ens ha acabat d’abandonar mai. Som testimonis de com un virus, ara el de la guerra, esclata a Ucraïna i les seves conseqüències s’escampen pel món. La primera i més duradora: la incertesa. Així com llavors els xinesos van ser les primeres víctimes i després vam venir tots els altres, ara ho són els ucraïnesos que hi estan perdent la vida i, de retruc, el país. Milions de persones que d’avui per demà han d’encabir la seva vida en una maleta i fugir de casa seva si no volen morir. Porten la por i la incertesa gravada als ulls. Ells pla són conscients de la fragilitat, de la vulnerabilitat i la inestabilitat de les seves vides. I darrere d’ells hi ha els efectes d’aquesta escalada militar que es pateixen arreu. Però, com hem arribat fins aquí? Que per culpa de l’ona expansiva de les ànsies de grandesa d’una persona que viu a Rússia, que no està sola, se’n ressenti tothom? Com pot ser? Com és que no es pot parar? Sovint penso que, encara que no ens ho sembli, nosaltres en som còmplices, d’aquesta realitat. Perdoneu la meva ingenuïtat.