Acusa Maragall

Maragall ha decidit no quedar-se res a dins. Ha dit, en declaracions a un diari italià, que tantes penes i treballs per tenir un Estatut no han valgut la pena... Dóna, doncs, la raó a Jordi Pujol, partidari del peix al cove i de no engegar operacions de final incert. Les penes i treballs han estat moltes, certament. Més de les imaginables. Si abans de començar s’hagués sabut potser ens ho hauríem d’haver repensat. Però ni Maragall ni ningú no ho sabia i calia provar-ho.

Al mateix temps, continua sent veritat que l’Estatut que tenim –a l’espera del que pugui fer el Constitucional– és bastant millor que el del 79. Però Maragall no s’ha aturat aquí, perquè també hem conegut unes altres manifestacions a la revista L’Avenç tot planyent-se que Zapatero traís el projecte de l’“Espanya plural” i també que el fes plegar per posar-hi Montilla, el qual, esclar, va participar en la maniobra. Igualment, es queixa de com es va portar el PSC. Que Zapatero el va enredar a ell i a tots és una evidència. Que els socialistes d’allà i d’aquí se’l van treure de sobre de mala manera, també. No obstant, a l’expresident no el beneficia en absolut anar dient segons quines coses. Perquè tira terra sobre la seva biografia i, sobretot, perquè el seu deure de president era plantar cara en el moment, no ara, a pilota passada i amb res per perdre. Plora com una dona el que no has sabut defensar com un home, que li van dir a aquell. Ara, això sí i molt important: les acusacions maragallianes ajudaran a establir la veritat; les seves paraules no podran ser ignorades ni bandejades.