L’estupidesa dels simis

“Cada vegada me n’adono més, que som una espècie imbècil. Que ni la raci­o­na­li­tat ni l’huma­nisme ens han fet cons­ci­ents i crítics i ja no queda temps. Són molts avi­sos, des de les malal­ties fins a la guerra que estem vivint, pas­sant per ame­na­ces de tipus estratègic i geo­polític i la lluita per les matèries pri­me­res.” L’afir­mació surt de la ment sem­pre lúcida i crítica d’Eudald Car­bo­nell, catedràtic de pre­història i expert en evo­lució humana, que en un arti­cle que acaba de publi­car al diari digi­tal de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili, Ucraïna: huma­nit­zació o auto­des­trucció , ens torna a estam­par a la cara com d’allar­gada i pro­funda és l’estu­pi­desa humana. La roda que belluga món està pun­xada. Els que l’habi­tem, aquests simis que encara no som del tot humans, som enre­ves­sats de mena. I qui hem deci­dit (ai, el nos­tre vot, quant de mal fa alguns cops) o qui ens han impo­sat que tin­gui el poder, lluny de fer rut­llar el món, li posa pals a la roda. No cal que recu­lem la mirada fins als ini­cis de la huma­ni­tat: en els dar­rers anys (posem cinc anys, només) ja n’hem tin­gut molts, d’exem­ples. Des de totes les enves­ti­des rebu­des pel procés català fins a una pandèmia que ha mos­trat algu­nes coses de la bon­dat humana, però també de la part més cre­tina; i ara la invasió russa a Ucraïna i tot allò que se’n deriva arreu. “Tots espe­rem que no passi res més greu del que està suc­ceint, que ja ho és molt. Ens queda el prin­cipi d’espe­rança, la denúncia, el diàleg i la reflexió com a argu­ment. Si no, què podem espe­rar d’una espècie inte­grada per imbècils?”, diu Car­bo­nell. Pen­sem-hi. Actuem.