El voraviu
Els morts de la Ponsatí
Els cadàvers no són de l’eurodiputada, són d’Espanya, que n’és especialista
Espanya, l’Estat espanyol, és especialista contrastat a tractar les independències a sang, foc i morts. Però els relatadors espanyols obvien la pròpia història i fa dies que es posen les mans al cap i s’histeritzen perquè Ponsatí ha dit que és molt probable que per aconseguir la independència hi hagi algun mort i que ella creu que per la independència paga la pena encara que miraria d’evitar-los amb totes les forces. En canvi la declaració de l’ex Jemad la setmana passada en què explicava que l’exèrcit tenia més d’un pla per les diferents situacions que pogués generar l’independentisme polític, no inquieta els espanyols. És clar que no. Saben que la Constitució del 78 diu que l’exèrcit és garant de la unitat territorial i saben que els exèrcits, quan es posen a garantir, generen foc, sang i morts. Al segle XVIII, abans que importants territoris de l’actual Itàlia i els Països Baixos proclamessin la independència d’Espanya, no hi va haver foc, sang i morts? Al segle XIX, abans que més d’una vintena dels estats de l’Amèrica Llatina i Àsia proclamessin la independència d’Espanya, no hi va haver foc, sang i morts? I el passat segle XX, abans no van deixar fer via o van abandonar a la seva sort en mans d’altres opressors els dominis espanyols a Àfrica, no hi va haver foc, sang i morts? Què hi ha d’estrany en els morts que la Ponsatí troba inevitables? Molta hipocresia és el que hi ha en qui s’escandalitza per la història contrastada.
