Abstencions

El passat dia 5 la Fundació Poblet em va convidar a una jornada d’estudi que va tenir lloc en el monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet. El tema de la jornada era, de fet, la relació entre la participació política i les actituds ciutadanes. Va ser un dia de debat i de reflexió interessantíssim, conduït per Josep M. Bricall, president de la Fundació, i el periodista Lluís Foix, i que va arrencar amb la conferència La participació ciutadana en les eleccions, a càrrec del professor Gabriel Colomé. Després hi va haver una taula rodona sobre la mateixa qüestió, en la qual van participar la diputada Dolors Camats, Eva Granados, d’UGT, Marcel Prunera, director general de Promoció Econòmica de la Generalitat, l’empresari Antoni Mascaró i l’estudiant Eva Garrell, a més del catedràtic Miquel Caminal. Precisament, aquest darrer trencava allò que era la característica (intencionada) que unia els altres: la joventut, a més del compromís amb la política. Sense menysprear el que es va dir a la taula rodona sobre les raons del desprestigi de la política i el sentit que hauria de tenir l’activitat dels polítics, tanmateix aquí em centraré a comentar algunes de les coses que va dir l’actual director del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya.

Com que estàvem a les portes de la segona ronda de les eleccions presidencials franceses, el professor Colomé va voler relativitzar, d’entrada, l’esbombada alta participació dels francesos, perquè a França, com també passa als EUA, la gent s’ha d’inscriure, ha d’estar censada, per poder anar a votar. Per tant, si no m’erro, els elevats índexs de participació són sobre els electors registrats i no sobre els ciutadans amb dret a vot. Un matís, doncs, que potser hauríem de tenir en compte per no magnificar la participació d’uns ni dramatitzar l’abstencionisme dels altres. Sigui com sigui, el plantejament del professor Colomer és que el nivell d’abstenció a Catalunya no és més alt ara que fa quinze o vint anys.

Doncs què passa? Per què s’ha estès la sensació que ha augmentat l’abstenció? Segons Colomé, a les eleccions locals i autonòmiques el nivell de participació no ha assolit mai el 70 %, cosa que sí que ha passat, en canvi, en diverses convocatòries electorals al parlament de Madrid. ¿És que no és veritat que això sol ja diu molt, per exemple, de les adscripcions nacionals de la gent, de com es percep la política i què i qui genera confiança? Al capdavall, que els ciutadans considerin les eleccions locals i autonòmiques “combats”, per dir-ho així, de segon ordre, mentre que allò que es dirimeix a les legislatives espanyoles és el que és realment important, desfà dos tòpics: que la proximitat sigui decisiva per comprometre’s (per tant, les eleccions locals no són tan motivadores com es diu) o bé que les eleccions al Parlament de Catalunya siguin tan transcendents com ens volen fer creure, atès que hi ha un segment prou ampli de persones (un 20 % segons sembla) que no s’interessa mai per la política catalana.

Si, a més, donem per bona la tesi del professor Colomé segons la qual la influència dels mitjans audiovisuals i escrits, però sobretot els primers, és cabdal, en tant que la imatge és més inductora dels comportaments polítics que el discurs (social o nacional) en ell mateix, es pot dir que a poc a poc la política representativa clàssica s’ha anat dissolent dins d’una mena de democràcia d’opinió potentíssima que genera, per damunt de tot, un determinat imaginari. És per això que em van semblar molt significatives les dades que va aportar Colomé amb relació a com s’informen de la política els electors segons les seves preferències partidàries. Resumidament, la cosa va així. Els votants de CiU veuen TV3, llegeixen La Vanguardia i escolten Catalunya Ràdio, mentre que els d’ERC veuen i escolten el mateix però llegeixen El Periódico en la versió catalana. Els votants del PSC veuen TVE, escolten la SER i llegeixen El Periódico, però en la versió original castellana. Els electors d’ICV veuen TVE, escolten Catalunya Ràdio i llegeixen El País. Finalment, els votants del PP veuen Antena 3, escolten la COPE i llegeixen La Vanguardia. Són dades curioses, oi que sí? Encara que només sigui una estadística i, per tant, estigui plena d’excepcions, la correlació entre usos mediàtics i actituds polítiques és si més no curiosa. O almenys ens dóna algunes pistes de per què hi ha pactes que són més ben entesos que d’altres.

Ara bé, hi ha un aspecte que és segur. Si un 70 % dels ciutadans de Catalunya s’informen majoritàriament de política a través d’uns mitjans audiovisuals i escrits que tenen com a referència la política espanyola, que traslladen al públic la idea que hi ha una política en majúscules (l’espanyola i la internacional) i una altra de segona categoria (la catalana i la local, que és encara més casolana), per què ens ha d’estranyar el comportament desigual entre unes eleccions i unes altres? Però més enllà d’això, que ja em sembla preocupant, la suma d’una pràctica política segrestada pels tecnicismes i els aparells dels partits i de l’esmentada democràcia d’opinió, que sovint esdevé una dictadura de l’opinió, fomenta l’apatia electoral. En fi, desmobilitza. Per resoldre aquest enigma de l’abstenció caldrà fer-se la mateixa pregunta que planteja de manera general Lord Ralph Dahrendorf: “Com aplicar els principis democràtics a decisions que es prenen en espais per als quals no tenim institucions? És que si no resolem bé aquest enigma, la fama de la política anirà caient de mica en mica per donar pas a un nou i subtil, però inexorable, autoritarisme.