Ni quan fa fred ni quan fa calor

Passen fred, calor, vergonya, por, solitud, però en la mesura que esdevenen una presència habitual semblaria que s’integren com una peça més del mobiliari urbà. Dormen al carrer, per circumstàncies molt diverses, refugiats en un plec de cartrons o en un banc que els fa de casa. Ningú no s’hi hauria de trobar, i si s’hi troba n’hauria de poder sortir i recuperar-se en una vida digna. En tornem a parlar perquè la fundació Arrels torna a alertar, una vegada més, que les persones sense llar no desapareixen quan pugen les temperatures i que ara que es va acabant l’hivern molts ajuntaments van tancant els recursos d’emergència destinats a acollir-los en temps de fred extrema. Al ras s’han d’enfrontar al clima i també a insults, agressions i robatoris, a un deteriorament creixent i a una misèria social inadmissible. Totalment d’acord amb les demandes de la fundació: ja és hora que el Parlament aprovi la proposició de llei per erradicar el sensellarisme i que el govern implementi l’anunciada estratègia catalana per aconseguir-ho, que hauria de dissenyar un “paraigua comú” i igualar les condicions d’atenció a tots els municipis del país amb els corresponents recursos. No pot ser, per exemple, que a Girona, Barcelona, Lleida i Sabadell s’obrin espais específics d’allotjaments per a l’hivern i que Sant Adrià de Besòs i el Prat de Llobregat traslladin a Barcelona els seus veïns sense llar. Hi ha d’haver recursos actius tot l’any i a tot arreu perquè ningú hagi de dormir al carrer, ni quan fa fred, ni quan fa calor. És una prioritat. Què estan esperant?