El silenci dels anyells

La manera amb què l’exdelegat del govern de la Generalitat a Madrid havia despatxat la denominada qüestió Maragall ha estat políticament desencertada i humanament reprovable. Fa molta por que algú en desqualifiqui un altre acusant-lo de “malalt”.

Quan la discrepància esdevé “malaltia”, tot comença a lliscar per un pendent que pot acabar al gulag. És ben evident que l’actitud i les declaracions actuals de Pasqual Maragall tenen ara ben poc d’estrafolàries i molt de sinceritat sobtada, atiada des del ressentiment. L’expresident de la Generalitat ventila allò que ell mateix va contribuir a fer podrir. I la sentor molesta.

Una altra cosa és que tampoc sigui cap secret que algunes actituds de Pasqual Maragall no encaixen exactament en el manual de conductes ordinàries, però tothom sabia –inclòs el seu partit quan va anar a Roma a buscar-lo per proposar-li córrer amb el dorsal número u socialista a les eleccions al Parlament– que l’expresident no és exactament el paradigma del mètode convencional. Raimon Martínez Fraile s’ha excedit sense cap excusa admissible i José Montilla ha actuat amb la contundència aconsellable per tallar un foc que hauria pogut fer víctimes.

Aquest país s’ha acostumat massa que les declaracions més bèsties quedin impunes, imitant el model del del costat. Per això hi ha molt poc a dir contra la decisió presidencial. Rectificant, Martínez Fraile no pagava. Molt bé. Però, si de cas... Si de cas cal dir que aquesta dimissió tan fulminant no col·labora precisament a escampar el pensament variat i la llibertat d’opinió ben entesa dins el govern i el mateix PSC. Per si algú no ho tenia del tot clar, ha quedada ben evident l’eficàcia de l’espasa presidencial. La síndrome de Dàmocles creix. I el silenci dels anyells.