Hergé diu

Els grans personatges de la cultura popular solen cruspir-se els seus creadors. Drácula a Bram Stoker. Sherlock Holmes a Conan Doyle. James Bond a Ian Fleming. I, tal com calia esperar, Tintín a Hergé. Algú sap què pensava Hergé, posem per cas, del treball o de la mediocritat, dels cotxes elèctrics o de la música pop? Perquè us en feu una idea he preparat una selecció de confessions mínimes. Les he tret de les converses que Hergé va tenir amb Numa Sadoul entre l’octubre de 1971 i el gener de 1972.

Abstracció. “Sóc un apassionat de l’art abstracte. Potser ha estat una mena de compensació, ja que el meu treball al llarg de quaranta anys no ha pogut ser més figuratiu... Crec que es pot somniar o meditar millor davant d’un quadre abstracte que davant d’una pintura figurativa”.

Acceptar. “Procuro acceptar-me tal com sóc. Potser és el més important de l’existència: aconseguir viure en pau amb un mateix. Aquest és el gran problema”.

Bessons. “Sóc Bessons i la meva tendència és escoltar els pros i els contres. Ser més observador que actor. En qualsevol conflicte, fins i tot si m’afecta de manera personal, sempre m’esforço a buscar la veritat i a escoltar atentament el meu interlocutor”.

Cotxe. “Estic convençut que anem cap al cotxe elèctric. Estic convençut que ja existeix de manera virtual, que els enginyers ja han desenvolupat projectes realitzables. Però mentre hi hagi petroli... Imagineu-vos que sou propietaris de pous de petroli i que, de cop i volta, us amenaça el cotxe elèctric!”

Creativitat. “No hi ha cosa més desmoralitzadora que un passeig pels carrers d’Atenes, carrers on hom pensaria trobar-hi creativitat, bellesa, inventiva... Doncs, res de res: això dóna la temperatura d’una ciutat, d’un país. A París, a Roma, a Londres, per contra, hi ha una mena de cultura que s’expressa a través de les botigues i dels objectes que s’hi exposen”.

Estabilitat. “De manera ingènua jo creia que en arribar als quaranta un home ja hauria trobat l’estabilitat per a la resta de la vida. Després vaig pensar que això potser passava als cinquanta. I després vaig preguntar-me si no seria cap als seixanta que arribaria aquesta estabilitat. I quan dic estabilitat, vull dir saviesa. ¡Però no s’hi arriba mai a aquesta maleïda saviesa! Començo a pensar que no hi arribaré ni tan sols als setanta, si Déu em dóna vida, ni tampoc als vuitanta”.

Música. “No he rebut cap educació musical i ho lamento. Això no és obstacle perquè valori la música clàssica. Satie, Debussy m’agraden molt. M’entusiasma el jazz i, sobretot, la música pop amb el seus sons i ritmes actuals”.

Mediocritat . “Avui els mass media, els diaris, la ràdio la televisió o el cinema poden ser amplificadors de la mediocritat”.

Ordre. “Detesto el desordre i la confusió, és cert. Des d’aquest punt de vista tinc un costat burgès molt pronunciat: m’agrada l’ordre a casa meva, a les meves idees i, a més, sóc previsor. Per tant, m’interessa més el present i el futur que no pas el passat”.

Qualitat. “A mi no m’agrada allò que podem definir com a barat. Ni en les persones, ni en els sentiments, ni en els objectes. Entenguem-nos, això no significa que per a mi només tinguin valor els marbres rars, o les fustes precioses. No, un simple pot de ceràmica pot ser bonic. Un vell moble de roure pot ser molt bonic. Sóc sensible a la qualitat. I hi ha persones de qualitat de la mateixa manera que hi ha objectes de qualitat”.

Treball. “Us asseguro que el meu treball és de rellotger. De rellotger o de benedictí. O de rellotger benedictí”.