Raça humana
Quan la solidaritat és discreta
La solidaritat més profunda és discreta, no surt a les fotos, ni a les cròniques, ni es lloguen autobusos per anar-la a buscar. Es fa en terreny íntim i callat, en aquell racó anònim de la bondat i de la compassió –del llatí cum patior, patir amb l’altre– que és el compromís i el coratge d’actuar davant situacions atziagues, injustes i humanament insuportables per alleugerir-les o fer-hi front ni que sigui mitjançant la companyia. De casos, n’hi ha a cabassades, i ben segur que vostès en coneixen algun en el seu entorn, si no és que en són o n’han estat artífexs directes: aquella família que n’acull una altra caiguda en desgràcia i li ofereix la possibilitat de tornar a veure el sol; aquells mestres que en temps de retallades preparen esmorzar per a tots els alumnes; aquell empresari que regularitza la situació d’un indocumentat amb un treball digne; aquells voluntaris que atenen persones que viuen al carrer; aquells professionals –de la medicina, l’educació, els serveis socials, els cossos de seguretat, les entitats– que s’impliquen fora d’horari; aquells jubilats que mai no es jubilen; aquella dona que mou cel i terra pel futur de les que fugen de països on es persegueix la seva llibertat; aquells grups que treballen per la igualtat i els drets de tots els veïns del barri; aquella jove que sempre hi és per evitar que d’altres sofreixin la violència que va maleir la seva infància; aquells governants que interpreten la llei amb bon criteri, sensibilitat i lluny dels titulars. No sé si pensaran que això té alguna importància en època d’exhibicionisme ascendent i un punt obscè. Per a mi, molta.