El noi a l'estil català

No es parla d’altra cosa, als ambients polítics: la renúncia de Piqué. Sóc dels qui creuen que ha tingut la dignitat de dimitir, tenint present on queden aquelles propostes d’un PPC, de l’estil català de fer dreta espanyola, de la moderació davant el fanatisme, de l’embolic de l’Estatut i del fanatisme d’un Acebes que sembla sorgit directament del concili de Trento. Per si algú ho dubtava, Rajoy té els seus aliats, i no uns d’imposats per Aznar.

Quan Piqué va dir a Rajoy aquella frase un punt ingènua, “o Acebes o jo”, Rajoy no va consultar ningú. A veure si ho entenem d’una vegada: Rajoy és un integrista espanyol que està molt a gust en companyia d’un desaprensiu com Zaplana i d’un fanàtic com Acebes. No és un home moderat que es veu obligat a practicar la línia dura; tot el contrari: en algunes coses, està disposat a anar molt més enllà que el mateix Aznar. Aznar passarà a la història com el paradigma de la intolerància, i en canvi Rajoy sembla un tio que fa comèdia. Però no en fa. Piqué és un home de diàleg que creu que hi ha un estil català, i ara ha comprovat que el seu partit no està gens descentralitzat (tampoc ho està el PSOE, no ens fem il·lusions), i que l’estil català li importa un rave al seu partit.

Tenint present això, i des d’un punt de vista purament electoralista (n’hi ha algun altre en algun lloc?), la línia dura del PP segurament té raó. Un PP afable i moderat a Catalunya no té cap esdevenidor polític. Els moderats tenen diversos partits on triar i els espanyolistes també. Però un partit que sembla que cada dia comenci la Reconquista, no hi és a Catalunya, I crec que té clients potencials a manta.