He dut la canalla a l’escola

Ho he fet. Puntuals com un clau. Totes i cadascuna de les cinc jornades en què el col·lectiu de mestres, amb els sindicats al capdavant, han convocat vaga. I ho he fet sabent que les reivindicacions del col·lectiu són justes, legítimes i persegueixen el bé dels meus fills, però sobretot ho he fet convençuda que pagarem cara la intermitència dels darrers dos anys. Defenso sense cap mena de matís el dret de qualsevol col·lectiu a convocar una vaga, però aquesta convicció no està renyida amb el dret a qüestionar el moment triat o a discrepar d’alguns dels arguments que motiven la convocatòria. Sobretot perquè només cal xerrar amb alguns mestres, o amb la gent de les entitats que treballen frec a frec amb els més desfavorits, per entendre que la interrupció permanent del curs agreuja encara més –si és que la cosa pot anar pitjor– les desigualtats socials. Si ha arribat l’hora de fer pujar els colors a la cara als governants, i no dubto que els mestres han acumulat motius per cremar-ho tot, es pot esprémer la imaginació i buscar vies que no danyin de nou un alumnat que durant la pandèmia ha passat més de sis mesos sense trepitjar l’aula, comptant només el període lectiu.

D’aquests cinc dies de vaga, i dels que s’ensuma que vindran, hi ha un altre element que convida a la reflexió. Si la lluita dels mestres persegueix com a objectiu indiscutible el benefici de l’alumnat, no entenc per què els convocants no han aparcat la lluita entre la pública i la concertada i s’han centrat a perseguir el guany comunitari. Vint-i-cinc anys de bagatge en el periodisme local donen per trepitjar moltes escoles, per constatar que l’anàlisi és complexa i per entendre que qui victimitza el conjunt de centres públics i demonitza tot el bloc dels concertats o bé desconeix una realitat que no li hauria de ser aliena o bé recorre a un nivell d’hipocresia que convida a dubtar de la seva bondat. I compte que aquesta divisió, afegida al fet que moltes famílies no han acabat d’entendre la moguda, no condueixi a servir la victòria en safata a l’administració.