Un retrat de Ferrater

Ho hauré d’explicar de memòria perquè encara no he llegit la biografia de Gabriel Ferrater que ha escrit Jordi Amat, Vèncer la por, i em sembla que va ser fullejant-ne les pàgines que vaig ensopegar amb la descripció de la sessió de fotos que va fer-li Roberto Ruberto el 1969, una de les quals, la més intrigant, serveix per il·lustrar la portada del llibre. Ell sabia que era a punt de ser fixat en una imatge, i anava una mica neguitós per l’habitació fins que es va decidir a seure en una cadira d’aquestes de bambú o alguna cosa semblant, una cadira que fa estiu, amb una base de teixit d’aquests que en diuen “ètnics” i un coixí pla al damunt per estovar-te l’aclofament. Ferrater s’hi va asseure, doncs, però Roberto Ruberto (quin nom tan a propòsit per a un conte de Borges) va prémer el botó quan encara no havia pres del tot la posició, i a la fotografia Ferrater hi surt amb la mirada caiguda rere les ulleres fumades, la boca a punt de dir alguna cosa o havent-la dita, el braç dret amagant la cigarreta que tot i així treu una fumera acusadora a contrallum, i l’esquerre, repenjat en un angle violent que accentua l’estranyesa del gest que fa amb la mà, com si apamés l’espai entre ell i nosaltres, o com si ens engegués a fer punyetes. Tota la vida el recordarem vestit amb aquests texans i aquest jersei de coll alt, prim, camallarg, seductor, amb els cabells emblanquinats i la paret de presidi al darrere, però el moviment dels dits seguirà sent un misteri per desvelar, una espècie de renec on hi havia continguda la poesia que li devem i l’escarni de no arribar a saber-ne mai tant com ell.