El pitjor poble del món

Les estadístiques són antipàtiques i, a sobre, agreugen les ferides. Com que es basen en prospeccions matemàtiques, l’exuberància del món (un trèvol de quatre fulles, posem per cas, o l’existència d’ornitorincs) queda reduïda a una inapreciable xifra decimal, i a vegades incorren, per tant, en inexactituds clamoroses. La més coneguda és aquella que infereix, de la mitjana numèrica, que cada família deu tenir dos cotxes, encara que en la realitat això signifiqui que a la teva no n’hi ha cap i alguna altra en fa córrer quatre. Si ets de Salt, ja pots pujar de peus que en el quadre estadístic estaràs sempre a la part baixa, la dels números vermells, escandalosos i depauperats. La dels que tenen, si fa no fa, mig cotxe per família. L’últim disgust ens l’ha donat el recent estudi sobre el nivell socioeconòmic de Catalunya de l’Idescat, que ens catapulta al capdamunt de la misèria nacional: Salt és, amb un avantatge de campió es diria que greument dopat, el poble més indigne per viure-hi, considerant la renda per cap, les dades de l’atur, el nombre de treballadors de baixa qualificació, el nivell d’estudis elementals i el percentatge d’immigració pobra. Compreu-vos una caseta a Tres Torres, insinua més o menys el gràfic resultant de l’estudi, aquest barri de la part alta de Barcelona on fins i tot l’aire vibra com un braç enjoiat i que té tots els indicadors a favor en una proporció de cent contra un, o si us fa ànsia anar tan lluny, agafeu un piset a la Font de la Pólvora, que almenys està sis posicions per davant nostre amb una diferència exacta de vint punts. Ni una referència, en el treball de camp en el qual s’han basat els estadistes per dibuixar aquest quadre d’honor, a la fleca o el cafè del costat de casa on encara et saluden pel nom, ni a la plaça de barri on gent de les més variades procedències xerrotegen mentre juga la mainada, ni al sobreesforç titànic dels serveis sanitaris i d’educació per fer front a una de les densitats de població més asfixiants del país, ni tampoc al fet que continuï sent l’únic lloc del món on encara trobes pel carrer algun veí que recorda els teus avis i t’agafa pel braç per dir-te més de prop, com es fa amb les confessions a l’orella, com els enyoren. L’estadística només reflecteix el fracàs de les administracions per planificar polítiques equitatives i no segregadores, però els pobles viuen fora dels números, són aquella flor rara que els fa llengots.