Boris I, el Compassiu

És un home compassiu, d’una compassió infinita envers aquells que busquen una oportunitat i són enganyats pels vils traficants que han convertit el Canal en un cementiri aquàtic, amb homes, dones i nens ofegant-se en embarcacions no aptes per navegar i asfixiant-se en camions refrigerats, oh, quin escàndol, he descobert que aquí s’hi juga! Certament molt compassiu, Boris Johnson, primer ministre britànic, que pateix pels qui pateixen abusos i violències en el llarguíssim viatge d’una mort en vida cap a una esperança de vida on es respecten els drets humans –oficialment ningú no els ha donat per cancel·lats, si més no. És per això, per dissuadir-los d’emprendre una ruta tan arriscada i per advertir als monstres del camí que se’ls acaba el negoci que tots aquells que siguin capturats en trànsit, ja sigui en aigües territorials o en terra ferma, seran enviats a Ruanda, país amic que destaca encara més pel seu escrupolós respecte als drets humans, versió tortures en presó i desaparicions forçades, un lloc més que idoni per als qui tampoc tenen res a perdre mentre s’estudia si se’ls concedeix asil; què s’hi juguen que no? I que lluny de les fronteres de l’imperi se’n perdrà tota preocupació? Però no ens enganyem, la compassió de Boris I no és un sentiment genuí; la veïna Unió Europea ja l’està aplicant als camps de detenció de Turquia, Líbia i el Níger, autèntics paradisos ocults a la consciència humana. Tècnicament: externalització; moralment: cinisme. Res a dir sobre una justícia global que freni les paoroses desigualtats, l’empobriment i els conflictes?