Pensar amb el cap

Felicitem-nos: s’ha arribat a un gran acord entre tots els partits democràtics i independentistes del Congreso de los Diputados.

Estat de la qüestió. 1. L’esclat informatiu de l’espionatge massiu de gran calat contra l’independentisme català. 2. L’espionatge és realitzat per un monstre, Pegasus. 3. La sorpresa de la infiltració d’espies a la vida política d’uns 60 càrrecs votats democràticament i d’altres de l’associacionisme ciutadà. 4. L’espai de temps estudiat d’aquesta vulneració dels drets: del 2018 al 2022, doncs durant quatre anys. Però, i precisament, per aquesta gran vulneració de drets, la situació esdevé quasi favorable per a l’independentisme. a) Fa ressonar, més enllà del Pirineu, el nostre desig de votar en referèndum si volem o no una República independent unida a Europa. L’Estat català. b) Ha esbombat el comportament de repressió de l’Estat espanyol davant el procés d’independentisme de Catalunya, sovint amagat, i l’ha fet arribar a la UE, passant pel Canadà i els EUA, on n’han parlat diversos diaris, algunes emissores..., poques d’espanyoles, és clar...

Reaccions. De reaccions dins la classe política n’hi ha hagut dues d’importants expressades en diverses declaracions. La més significativa consisteix en el fet que tots els partits afectats s’han posat d’acord a refusar un fet que consideren antidemocràtic, criminal, indigne. També, a demanar una comissió d’investigació al Congreso de los Diputados de Madrid. Tanmateix, les declaracions se succeeixen. I, és clar, cal remarcar la del president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès: “Demanar immediatament explicacions i claredat d’informació per part de Pedro Sánchez i actuar en conseqüència.” Tot seguit, el president concreta més exactament: “La confiança en el govern espanyol és zero.” I afegeix: “Això tindrà conseqüències.”

Les discrepàncies provenen de sectors interns de Junts, com és el cas de les declaracions de la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Concretades a trencar immediatament tota la col·laboració amb el gobierno de l’Estat, i demanar la dimissió de Pedro Sánchez. Però canvien tan de pressa, les reaccions, que he hagut de modificar fragments de l’article començat ahir. Per sort, i amb les paraules clares i fermes del vicepresident del govern, Puigneró, contemporitzadores, solidàries, s’ha calmat molt l’estil de les desqualificacions. Se sosté, tanmateix, l’actitud d’alguns personatges significatius que han sigut crítics, parlant, només faltaria, de “la farsa de la taula de diàleg”.

Doncs, hi ha més encontre que desencontre. I això és positiu del tot. Si seguíssim el camí de desfer l’independentisme, com podríem obtenir un pla per a poder fer un referèndum? Per a exercir el dret a decidir? Si som nosaltres mateixos qui ens tirem pedres a la teulada, si insultem qualsevol persona que ens sona “dels altres” partits polítics, diferent “del nostre”. Que es desvia una miqueta? No. Aquesta és la síndrome del captiu, del colonitzat.

Som en un moment àlgid, que no podem deixar passar per alt. El moment d’aparcar els interessos de partit i ajuntar-nos com vam saber fer aquell 1-O que les urnes van aparèixer als col·legis electorals i ens possibilitaren votar el referèndum i guanyar-lo amb un 90% del vot. Conscients de la resposta constantment negativa de l’Estado español, resposta que ha arribat a l’espionatge personalitzat, no perdem una oportunitat com aquesta que ens ha d’unir novament, com aquells dies. Ens ha de dur a les propostes propositives, no només reactives, com diu en Llach, i fer un full de ruta pactat entre nosaltres i portar-lo a terme.

Fem del nostre País un gresol de cultura i llengua que ens ajudi a ser, com tants anys, un país. Obert, però capaç de ser una societat solidària. Podem ser capaços d’agafar-nos les mans amb el sentit de civilitat que cal recuperar de just fa cent anys, dels inicis d’aquell 1900 que ens retornà el coneixement de la nostra robada cultura, ens oferí una presència de llengua universal. Depèn de nosaltres.