Keep calm
Mentides
L’art de la política en aquest país sembla dependre, cada vegada més, de la capacitat que un ha de tenir per aconseguir ni mentir, ni dir la veritat. És un malabarisme, una proesa intel·lectual que no és a l’abast del comú dels mortals. S’ha de ser capaç, per exemple, de vulnerar la legalitat vigent i d’escandalitzar-se si un altre vulnera la legalitat vigent. Pura màgia. El resultat final d’aquestes pràctiques és un estat de mareig gairebé constant dels soferts contribuents. Per això algú ha arribat a parlar dels tres tipus més coneguts de mentida: la mentida petita, la mentida grossa, i la política. El llenguatge polític sembla sovint una mena de llengua artificial dissenyada per tal d’aconseguir que les mentides semblin veritats. S’acaba convertint en un acte reflex que el polític professional ja no pot evitar. Als EUA, en l’època del president Lyndon Johnson –el successor de Kennedy– es va intentar trobar algun mecanisme que permetés objectivar les constants mentides del president. El resum de l’extensa investigació va donar aquest resultat: “Com se sap si el president diu una mentida? Si es grata l’orella, no menteix. Si es frega el nas, no menteix. Si mou els llavis, menteix.” Una prova conclusiva. El recent president Trump ha portat aquesta qüestió a cotes potser insuperables. I ara, aquí, tenim l’atac brutal a la privacitat de persones per les seves idees polítiques i uns serveis secrets que es dediquen a espiar, però que es consideren protegits per la llei a l’hora de donar-ne explicacions: no els cal ni mentir. No és estrany que el mestre de les novel·les d’espies, l’anglès John Le Carré, arribés a una desoladora conclusió, típica dels laberints kafkians. “És la més antiga de les preguntes, George”, diu un dels seus personatges, “qui pot espiar els espies?”. Entre mentides públiques i atacs a la vida privada, el concepte de llibertat s’assembla cada dia més a la paraula utopia.