La guerra no té cara de dona

No és una novetat editorial sinó una lectura clàssica sobre fets que la humanitat revifa amb atroç persistència: “El primer que recordo de la guerra? La meva angoixa infantil entre paraules incomprensibles i esfereïdores. La guerra sempre acabava sortint: a l’escola i a casa, als casaments i als batejos, a les festes i als enterraments. Fins i tot a les converses infantils. Un dia el nen dels veïns em va preguntar: Què hi fa la gent a sota terra? Com s’ho fan per viure-hi? Llavors vaig començar a pensar en la mort... i mai més no he deixat de pensar-hi. Per a nosaltres tot va començar a partir d’aquell món misteriós i aterridor. A la nostra família l’avi ucraïnès, el pare de ma mare, va morir al front i està enterrat en algun lloc en terra hongaresa, i l’àvia bielorussa, la mare de mon pare, va morir de tifus quan era amb els partisans; dos dels seus fills que servien a l’exèrcit van desaparèixer durant els primers mesos de guerra; dels tres fills, només en va tornar un. El meu pare. Onze parents llunyans amb fills i tot van ser cremats vius pels alemanys; uns a casa, altres a l’església del poble. Això va passar a totes les famílies. Les de tothom. Durant molts anys la canalla del poble vam jugar a alemanys i russos. El món de la guerra era l’únic que coneixíem i la gent de guerra era l’única que coneixíem. Encara avui no conec cap altre món ni cap altra gent. Que potser han existit mai?” Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura 2015, La guerra no té cara de dona, 1985, editada en català el 2018 per Raig Verd, traducció de Miquel Cabal Guarro. Llibres sí, bombes no.