Ni piu, ni ase ni bèstia

Ja som en el setè dia després de la publicació de la trama d’espionatge al setmanari The New Yorker i el president del govern espanyol encara no n’ha dit res, bo i havent estat espiats els seus socis, els que li han proporcionat el govern de l’Estat, els que li han proporcionat el comandament dels espies. Ell ni piu. The Washington Post (el diari del cas Watergate entre altres proeses periodístiques) ha editorialitzat aquest divendres sobre la qüestió, però el president del govern de l’Estat espieta no ha dit ni piu. És el silenci com a menyspreu? És la intensitat de la pressió que nota al clatell que el deixa mut i a la gàbia? És l’agenda molt plena, com diu la vicepresidenta Díaz? És que encara es veu dins de termini perquè divendres el president Aragonès li donava una setmana perquè assumís responsabilitats? És que...? És que...? “Sense esca no es pesca”, deia l’àvia Neus. Vet aquí la cosa. Sánchez no diu ni piu, ni ase ni bèstia, perquè veu que no li cal. Ningú ha posat esca a l’ham. Interessa obrir un altre front judicial, això sí, que vagi fent xup-xup i tornar a fer pols a l’era fent veure que és temps de batre. Però cap ganes de pescar de veritat, per grossa que ens la facin. Uns tenen clar que els altres han de deixar de donar suport al govern de l’Estat, però troben molt evident que governar conjuntament amb socialistes a la Dipu de Barna és una altra dimensió que no hi té res a veure. Allò famós de la diferència entre el receptar i el prendre.