L’execució de Melissa Lucio

En les pròximes hores sabrem si la nord-americana Melissa Lucio serà executada demà per l’estat de Texas per tal que pagui amb la vida la mort, el 2007, de la filla de dos anys. Diu Amnistia Internacional que la pena capital és símptoma de la cultura de la violència, mai la seva solució, i els arguments que aporta contra aquesta crueltat institucionalitzada són d’un enorme pes des d’un punt de vista moral i també quant a la seva suposada eficiència. És irreversible, no permet corregir els errors i se n’han documentat un munt. No dissuadeix contra el crim. Se sol dictar des de la parcialitat –judicis sense garanties, proves obtingudes per tortura– i hi ha països que s’acarnissen amb menors: Aràbia Saudita, Xina, els EUA, Iran, Nigèria, Pakistan, República Democràtica del Congo, Sudan, Sudan, Iemen. Sovint s’usa per aniquilar l’oposició política. És discriminatòria, la majoria de les víctimes pertanyen a entorns socioeconòmics desafavorits o a minories ètniques o religioses. Doncs bé, en la història de Melissa Lucio conflueixen moltes d’aquestes nefastes circumstàncies: la policia la va coaccionar perquè confessés, no es van acceptar proves ni testimonis ni informes pericials exculpatoris, l’advocat no la va defensar –ella no tenia recursos–. Fou condemnada com a assassina de la seva filla, però ara hi ha constància que la nena va morir a conseqüència d’una caiguda accidental i no a base de cops i s’ha iniciat una campanya contra rellotge perquè el governador de Texas l’indulti i es celebri un nou judici. S’aconseguirà? I aquest sistema també l’hem d’indultar?