Blanquejar rima amb espiar

“Què ha de fer un estat quan algú vulnera la Constitució?” La ministra Robles ho va dir sense dir-ho: vulnerar la Constitució. Per al govern espanyol, l’escàndol del Catalangate només existeix en la premsa internacional i en el cap dels afectats. Coneguts, per ara, seixanta-cinc. Trenta anys després dels escàndols dels germans Guerra, Galindo i companyia, que van produir un terratrèmol polític i dimissions, ara només ens queda dir: pobra Espanya, qui t’ha vist i qui et veu. La ministra Robles, massa tard, va confondre explicar amb justificar. Ara un escàndol s’afegeix a l’anterior.

A falta d’una comissió d’investigació que no arribarà, les dades referents al període 2018-20 demostren la intensitat de l’espionatge a líders polítics, funcionaris, presidents o advocats i la seva correlació temporal amb períodes políticament rellevants (el judici al Tribunal Suprem, la negociació PSOE-ERC o l’operació Volkhov). Parlem d’un espionatge indiscriminat. Transversal. Longitudinal. I, és clar, a la vista de la manca de resposta política, la pregunta que ens podem fer és si el patró que va valdre per al període 2012-2017 i que ara veiem aplicat al 2018-2020, no valdrà també per al 2021 i més enllà. Que potser els secessionistes han deixat de ser-ho?

Som davant d’un nou episodi de la causa general tan ben explicada per Jordi Panyella en el seu darrer llibre i que ben segur continua acumulant material per a una nova edició. Una investigació prospectiva que acompanya un silenci mediàtic, quan no una complicitat, eixordadors. L’escàndol de les escoltes massives és amagat, minoritzat o tergiversat. Aquí hi apareix la despersonalització de les víctimes (són presumptes criminals). La naturalització de la violació de drets bàsics (els estats es defensen). La transformació dels significats (no en diguem espionatge, diguem-ne vigilància). La despolitització d’un fet absolutament irregular (ja existeixen mecanismes de control). La generalització (tots els governs europeus ho fan). I sempre, sempre, l’absència de legitimitat democràtica a la causa dels afectats (el secessionisme amic de Putin). L’enèsima ironia: què determina la constitucionalitat d’aquest cas d’espionatge massiu? Doncs la llei de secrets oficials de 9/1968, de 5 d’abril, signada per Francisco Franco. Una més pendent de modificació.

En aquest context, el contrast amb el tractament polític i mediàtic de l’extrema dreta no deixa de fer-se evident. Assistim a un blanqueig de Vox que avança a una velocitat inaudita. L’extrema dreta espanyola conflueix a Europa amb l’il·liberalisme polonès, els postfeixistes italians i els supporters de The Movement, el think tank de Steve Bannon, amic (aquest sí) de Vladímir Putin. Parlem de representants polítics que no fan fàstics als símbols nazis o a la negació de l’Holocaust com hem pogut veure darrerament al parlament amb la referència al lema de la França de Vichy que ajudava a deportar jueus als camps d’extermini: Travail, Famille, Patrie. Ignorància? Menysteniment? El cas Ayuso ens dona la pauta del que ha de venir.

Cap a on va la democràcia espanyola? A Polònia i a Hongria dos líders orgullosos, també molt patriotes i molt de dretes, han justificat el control a la judicatura i la utilització dels mitjans de comunicació per atacar l’oposició. Un altre home fort i igualment patriota, Recep Tayyip Erdogan, acaba d’empresonar de per vida l’activista pels drets civils Osman Kavala, acusat de crims d’estat. És la vella via de la llei i l’ordre que avança imparable per Europa. Diguem-ho clarament: ni la llei ni l’ordre són garantia de democràcia ni de res. Per a mostra, un exemple de la ministra Robles.

En aquesta tessitura esperem atents la decisió d’una Esquerra que de moment fa finta de trencar la seva aliança a Madrid. Davant de la situació exposada, l’afirmació de Junqueras en un dels rars moments d’unitat de l’independentisme, a Brussel·les i després de donar-se a conèixer el Catalangate, va ser dir: “No cedirem la bandera del diàleg a l’altra banda.” Els asseguro que la frase m’és absolutament incomprensible. El moment del retorn a la realitat és proper. La tria no és fàcil però demana un parlar clar, adult, que de moment se’ns resisteix.