Primavera

Jo no sé a vostès, però a mi la pri­ma­vera em fa bullir la sang. M’agrada el temps del plou i fa sol, del con­trast entre el verd esplen­dorós dels prats i el blanc dels cims encara nevats, la sen­sació de tran­quil·litat i fres­cor que es res­pira a comar­ques ara bui­des com per exem­ple la Cer­da­nya i el Ripollès. M’agrada que el dia sigui més llarg i els matins, més clars, retro­bar-me amb els turis­tes de sem­pre vol­tant per l’estació a la recerca del cen­tre. M’agrada que Girona s’ompli de vida, que les ter­ras­ses siguin ple­nes, que els nego­cis locals fun­ci­o­nin, que hi hagi nous espais on reu­nir-se per fi amb qui es vul­gui o amb qui es pugui, m’agrada la vida que es res­pira al barri vell, al car­rer Nou del Tea­tre, a la plaça del Vi, a fora mura­lla...

Ja sé que l’excés de turis­tes espanta, ja sé que la ciu­tat té altres pro­ble­mes i que el turisme no és la solució als nos­tres mals, que no podem per­me­tre més espe­cu­la­ci­ons immo­biliàries en detri­ment dels ciu­ta­dans, i que la mas­si­fi­cació turística és nefasta. Ho sabem tots això. Però en aquest època m’agrada tro­bar-me’n alguns pel call jueu gau­dint d’aquest magnífic entorn d’arqui­tec­tura medi­e­val, de la cate­dral, del pas­seig arqueològic, de la nos­tra cul­tura i gas­tro­no­mia, perquè m’agrada el turisme que res­pecta els llocs on va. Diguin-me ide­a­lista, però segur que n’hi ha algun, d’aquests.

I m’agrada aquest altre turisme més dis­cret però no menys visi­ble del ciclisme que, jun­ta­ment amb l’afició autòctona, ha fet que Girona i comarca sigui des de fa temps una des­ti­nació de pri­mer ordre tant d’equips pro­fes­si­o­nals com ama­teurs. Cada matí se’n poden veure pels car­rers de Girona enfi­lant cap als Àngels, les Gavar­res, el Llémena, per no par­lar de les nom­bro­ses rutes de bici­cleta de mun­ta­nya explo­ra­des diària­ment per tanta i tanta gent afi­ci­o­nada a aquest esport, com dela­ten la quan­ti­tat de boti­gues que han cres­cut al seu entorn. No sé vostès, però jo que vinc d’una ado­lescència de certa bui­dor, en què Girona encara era grisa i avor­rida, sense turis­tes ni ciclis­tes, ni ter­ras­ses ple­nes, ni Uni­ver­si­tat, ni estu­di­ants d’Eras­mus, ni gui­ris, a mi que encara em bull la sang, que m’agrada la gent i l’he tro­bat a fal­tar, em sem­bla que una mica d’ale­gria no ens pot fer cap mal.