Deixeu-nos ser imperfectes

No dic que no estigui bé que hi hagi un dia de la mare, perquè ser mare té bemolls (i sostinguts) difícils de definir en poques paraules. Però sí que resulta exasperant que se sacralitzi la maternitat de manera que no se’ns perdoni, a les mares, tenir mals moments, renegar de la feinada, mostrar-nos exhaustes, perdre la paciència, cridar, voler fugir de tot i, en definitiva, odiar el sistema i la vida que portem. Ser mare, en general, és meravellós, perquè obre finestres emotives desconegudes, amb sentiments impossibles de compartir només encadenant mots. Però sovint pot ser una càrrega massa feixuga. Ignoro si aquesta idealització de la maternitat és cosa de la naturalesa o si, com sospito, hi té molt a veure un pòsit cultural fruit de mil·lennis d’arquetips que han funcionat per mantenir el patriarcat i l’economia. No som “l’àngel de la llar”, ni superdones que podem assumir la criança dels fills, junt amb la intendència i la neteja i la càrrega mental de ser les responsables últimes de l’harmonia familiar, això sí, sempre amb un somriure tendre als llavis i sense queixes. Deixeu-nos ser fal·libles, defectuoses, impures, contradictòries o vagaroses sense criticar-nos com a desnaturalitzades. I sobretot, no mireu malament les que renuncien a la maternitat, per les raons que siguin, que poden ser moltes. Deixeu-nos ser imperfectes, carai.