Memòria de dies de ràdio
L’Argerich i en Jaume Teixidor van marcar una manera molt diferent de fer ràdio a Girona
En els darrers dies he tingut ocasió de trobar dues persones que van marcar la manera de fer ràdio, radicalment diferent, a Girona. A Joan Albert Argerich, home de voluntat de ferro, el vaig poder saludar a la trobada d’escriptors del dia de Sant Jordi al Palau Solterra. Cap clar i sempre inquiet i reivindicatiu, el que va ser la primera veu de Ràdio 4 continua al peu del canó malgrat els entrebancs de salut. Ell va portar la ràdio de la transició, informativa i d’alt contingut social a Girona, en el trànsit de La Voz de Gerona a Ràdiocadena. A l’exposició de Pablito a la Casa de Cultura de Girona hi vaig trobar Jaume Teixidor, l’home que va néixer a Girona amb la ràdio i que va tenir una popularitat inimaginable fent ràdio d’acompanyament. Caminant cap als 89 anys, és encara popular. Va ser locutor de Ràdio Girona, de la sindical i va tornar després a l’emissora degana. Entretenia i divertia, tot i tenir la seva faceta de periodista. Jo vaig treballar deu anys a Ràdio Girona i vaig viure el canvi de la ràdio d’entreteniment, de radionovel·les i felicitacions telefòniques, a la ràdio de la informació, fins al 76 legalment prohibida però que havia trobat les seves escletxes amb programes com Hora 25, o a Girona Altaveu amb Jordi Busquets i els primers informatius que van fer professionals com Lluís Falgàs o Ramon Rovira. Era una ràdio tremendament popular, com ho eren Francina Boris, Maria Jesús Medina o Josep Maria Amargant. O com ho van ser Narcís Carreras i Paco Basso, en Paco Maco, amb qui vam parlar llargament diumenge en l’enterrament de Paco Camarasa. En Camarasa, que portava els números de can Cat de Salt, era músic i ho va ser sempre. Als anys 60 i 70 va tocar en orquestres i conjunts i coneixia aquella Costa Brava del turisme. Tocava el saxo i tenia anècdotes delicioses de la nit. Ja amb quaranta llargs, va canviar la nit de la costa per la nit de la ràdio. Després de treballar tot el dia, arribava a la ràdio a les vuit del vespre i s’hi estava fins a les dues de la matinada. En sabia molt, de música. Feia els muntatges per als números de patinatge del club de les seves tres filles. Li agradava la música d’orquestra. En Camarasa va fer-la sonar als musicals de la nit i també va ser al control de so dels programes de la casa, especialment els esportius d’en Narcís Planas. Va morir la setmana passada. Descansi en pau. És també part de la història de la nostra ràdio.
