Fatiga

Hi va haver un temps, durant la covid-19, que els experts van començar a parlar d’un fenomen nou, l’anomenada fatiga pandèmica, entesa com l’esgotament mental provocat per la persistència del confinament i altres restriccions a la vida normal. D’això no en fa pas tant, però com que no en sortim d’una que ja caiem en una altra, ara aquella expressió ha reaparegut associada a una altra realitat –la guerra a l’est d’Europa– i se n’ha dit així mateix, la fatiga d’Ucraïna. Com la pandèmia, el conflicte també amenaça de prolongar-se en el temps, de manera que el que semblava concebut com una operació llampec per fer caure el govern Zelenski i consolidar el control del Donbass va pel camí de convertir-se en una guerra de desgast de final incert. Que hi ha fatiga és evident, que ho preguntin si no als ucraïnesos, els que paguen el peatge més car d’aquesta aventura. Però, més que de fatiga, potser hauríem de parlar d’impotència, de la incapacitat per evitar la guerra i la militarització que se n’ha derivat. Impotència i normalització d’una guerra que ens afecta de ple però que, alhora, ens cansa de veure-la cada dia a la televisió. Ens podem permetre tanta fatiga? Potser són els anticossos que fabrica el nostre organisme per protegir-se de tanta irracionalitat.