De set en set
M’apago
Imagineu-vos una ficció: un home a qui li han pres tots els drets, s’està apagant d’inanició i, a sobre, injustament. Cada dia es mira al mirall i pensa en la mort. No pot fer res: la justícia el mira malament. L’únic que li queda és palmar de manera elegant: deixant de menjar. Una vaga de fam imposada que el porta a mirar el balcó de casa seva com si fos la més gran de les temptacions. No ha canviat el calendari, perquè cada dia li costa més. Sobreviure, simplement, se li fa una tasca titànica. Viu en la crisàlide de la seva pròpia tristesa. Viu en un búnquer ple de records que fan ferida fonda. Viu com un hikikomori forçat a desistir. Només se’n pot sortir cuidant-se enmig de la tempesta perfecta, gairebé sense llibertat ni dignitat, per si algun dia canvien les tornes i, si no canvien, cuidar-se també per estar en condicions el dia que la seva descendència el necessiti. Aquest home buit es refugia llegint El comte de Montecristo o mirant vídeos de bandes dels anys noranta del segle passat o passejant pel recinte medieval del seu poble i encomanant-se als Cavallers de l’Orde de l’Hospital per demanar ajuda, clemència i pau interior. Aquest malalt imaginari està perdent els papers, delira en una casa buida i l’únic que mastega és la malícia aliena. Si algun dia aconsegueixen que s’apagui del tot, hi haurà qui agafarà l’espasa i, pres de la follia, el venjarà. El sistema no està pensat per assistir aquestes persones massacrades. Tant li fa si són homes o dones: està tot previst perquè vagi d’una manera concreta. Queda clar que un dia o altre això que en diuen justícia ha de tremolar i ha de caure.