opinió
Eixarcolem
De vegades, la vida et porta a llocs insòlits. Sobretot si et deixes dur per amigues majúscules amb qui aniries a la fi del món. Així em vaig plantar, l’endemà de Sant Jordi, a la XVII Fira de les Herbes de Peratallada. Per a molts això no deu ser una cosa ben bé insòlita, però jo soc de les que confonen tan tranquil·lament la camamilla amb una margarida. A més, feia una pila d’anys que no trepitjava aquest encantador poble medieval del Baix Empordà, curull de raconets i detalls preciosos, com els rètols i els sifons de La Vermuteria.
La plaça del Castell estava plena de parades artesanes especialitzades en tota mena d’herbes fresques i seques, plantes medicinals, ungüents, salses, pans, licors... La vida i les amigues m’hi van dur perquè, dins la fira, hi havia una sortida de descoberta de plantes per l’entorn del poble. S’hi va aplegar un piló de gent de totes edats i estils. Tots molt entusiastes a l’hora de mirar, escoltar, flairar i rosegar les diferents herbes que anàvem trobant pel camí. Però per entusiasme, el del guia, en Marc Talavera, president i coordinador del Col·lectiu Eixarcolant. Quina meravella, la gent apassionada pel que fa i que abelleix aquest món sovint pervers i gangrenat! Aquesta entitat aposta per un model de producció, distribució i consum d’aliments sostenible, ètic i just a través de la recuperació i l’aprofitament de la vegetació del territori. Des del 2016, elabora projectes arreu de Catalunya que van de la recerca i la dinamització a la divulgació, la formació i l’assessorament. Amb aquesta intenció van venir a Peratallada a dirigir una sortida etnobotànica memorable, on vaig descobrir la ravenissa blanca, les propietats medicinals del saüc i de la verdolaga i que la llavor de la rosella és molt bona per a les amanides, però millor no confondre-la amb la del cascall. Dubto de la meva capacitat per retenir-ho tot. Però he atresorat per sempre més aquest bonic mot d’eixarcolar, amb un significat que m’és un lema vital: arrencar les males herbes dels camps sembrats. També vol dir trobar el context en què una mala herba esdevé útil. Com ho fa sempre l’editorial Males Herbes. Ara celebra el desè aniversari amb la publicació del llibre Les males herbes, de l’escriptor i pianista Jordi Masó, a qui Ponç Puigdevall descriu com “un contista imprescindible”.