Era massa bonic

Sí, és estrany que en un país amb una llengua pròpia (a banda del percentatge d’habitants que l’usen habitualment, ho és perquè s’hi va gestar i arrelar nomenant pobles, carrers, rius i muntanyes) hi hagi una pel·lícula en què els personatges la parlen amb naturalitat, però de la qual s’exhibeixen al territori còpies amb subtítols en espanyol. Tampoc no acabo de saber què és un país “normal”, però sé que en aquest tot es fa molt complicat, en part perquè aquesta llengua pròpia, tan certa i alhora tan fràgil, està permanentment amenaçada, i això crea malestar. Tot era massa bonic. Celebràvem una pel·lícula catalana (i, oh, parlada en català) d’autor(a) que ha guanyat l’Os d’Or a la Berlinale i que, en un moment en què els cinemes arrosseguen una llarga crisi, fa que molta gent vagi a veure-la a les sales i fins que, ni que sigui ocasionalment, se’n recuperin a pobles del país. Però, ai, ha arribat la polèmica. Tot i ser una mostra de cinema popular, que no comercial en la mesura que no es va concebre amb criteris mercantils, suposo que productors, distribuïdors i exhibidors han temut que alguns espectadors creguessin que no entendrien prou una determinada variant dialectal del català. No deu ser que l’audiovisual català no només és escàs, sinó que ha estandarditzat la llengua? En tot cas, sincerament, el que m’importa és que a Alcarràs no només s’hi cullen préssecs, sinó que recull una llengua encara viva, una tradició popular feta de cançons i de llegendes: allò tan local que pot ser tan universal. I em preocupa més que, en lloc de “menjar per emportar”, a quasi tot arreu s’anunciï “take away” sense que ningú en digui gaire res. Només per dir un exemple.