La dona nua

Aquesta columna és un reclam per a les edi­to­ri­als: vull tor­nar-me a endin­sar en la tra­ducció d’una novel·la ita­li­ana. Vull por­tar al català un lli­bre ori­gi­nal, incòmode, mera­vellós, obses­siu i con­vuls: La fem­mina nuda, de l’escrip­tora Elena Stan­ca­ne­lli (Florència, 1965). Fina­lista del premi Strega 2016, La dona nua és una història nar­rada en pri­mera per­sona per part de l’Anna, la pro­ta­go­nista, que es diri­geix a una amiga, la Valen­tina, però que en rea­li­tat ens parla a totes les dones del món, com si ens enviés una carta. L’Anna és una dona intel·ligent, bonica i tre­ba­lla­dora que, de cop sob­tat, veu com tot el seu món s’enfonsa: el seu com­pany, el Davide, un mecànic amb ínfu­les de seduc­tor i certa pro­pensió a la violència, deci­deix enga­nyar-la un cop més amb una noia més jove. Però aquest cop sem­bla que va de debò. Aquí comença un esquei­xa­ment inte­rior femení moti­vat per la gelo­sia malal­tissa. De la tensió a l’ero­tisme, de la des­con­fiança para­noica a l’espi­ral auto­des­truc­tiva, La dona nua és un thri­ller psi­cològic actual, en què els mòbils, els cor­reus electrònics i les xar­xes soci­als són les grans eines d’espi­o­natge. L’Anna deixa de men­jar i de dor­mir, fuma com­pul­si­va­ment, cada nit s’embor­ratxa per acon­se­guir, ni que sigui, endor­mis­car-se unes hores, i comença a fer sexe buit amb des­co­ne­guts. L’estil de Stan­ca­ne­lli no té fil­tres: el desa­mor i la traïció hi són nar­rats de forma obses­siva, amb totes les emo­ci­ons que se’n poden des­til·lar, com passa en la pel·lícula Atracció fatal. La novel·la de Stan­ca­ne­lli no deixa de ser un blues tortuós que arros­sega el lec­tor cap a una pato­lo­gia con­tem­porània, una cai­guda als inferns per culpa del puto poli­a­mor.