Ai, la lletra petita!

L’atenció a la gent gran per part dels bancs ha de ser prioritària amb més i millors serveis, però mai en perjudici dels altres clients, que volem ser tractats com a persones i no com números. Menystinguts, menyspreats… i podria continuar una llarga filera d’adjectius per descriure com ens sentim els clients d’un banc quan anem a fer una gestió personalment qualsevol dia de la setmana a qualsevol oficina de l’entitat. De lluny ja veus la cua al carrer. Preguntes: qui és l’últim? Vostè va al caixer? No, ah doncs aquella senyora és l’última. Vinga! Vas cap allà amb resignació. Continua arribant gent i els comentaris són coincidents: “No hi ha dret!”, “Cada dia igual”, “Què s’han pensat!”, “Amb els nostres calés i així ens tracten!”.

L’altre dia estava fent cua en una entitat bancària de referència. Quan ja em tocava, tenia el 22, criden el 28. Com? Si fa mitja hora que m’espero! L’empleada em diu: “És que és un client més gran que vostè, ja sap... aquell jubilat valencià que es va queixar i ara tenen tracte preferent!” Ah caram!... en principi penso: “Res a dir!” Però hi vaig donant voltes i penso que una vegada més ens menystenen! O sigui, que per poder dir que han atès les reclamacions de la gent gran, reclamacions que també podrien ser les meves, maltracten els altres clients, que com que de moment no ens queixem, poc els importem. Les reivindicacions del jubilat valencià anaven de millorar l’atenció a la gent gran amb més i millors serveis per part de les entitats. I tots van córrer a fer-se la foto, fins i tot una oportuna ministra, per anunciar que assumien aquesta reivindicació amb més recursos. Van aconseguir fer callar la protesta, però el que ningú va explicar és que retallaven prestacions per un altre costat. Com sempre, calia llegir la lletra petita.

Pobres de nosaltres, els clients de les entitats bancàries, i pobres dels empleats de qualsevol sucursal a qui l’entitat ha posat a primera línia de foc per atendre’ns i canalitzar aquest malestar. Em solidaritzo amb tots ells. No són més que missatgers de directrius acordades per alts directius en grans despatxos, molt probablement a l’última planta de l’edifici central de l’entitat, ben allunyats de la realitat quotidiana i per als quals no som res més que números en un balanç de resultats. I acceptant que tenen la paella pel mànec; millores, sí!, i en especial per a la gent gran, però sense perjudicar la resta de clients.