Opinió

Tribuna

País Valencià

“El País Valencià s’erigeix com una potència en acte, en una llar comuna on les paraules esdevenen el nostre fonament. Cada cop que hi torno és com tornar al meu redós

Negra nit en l’estació de tren de Joaquim Sorolla, a València ciutat. Darrere meu una veu retrona –“Vostè no és Jordi Solà Coll?” Sí, amb el segon cognom és que em demanen. Esgotat per un enèsim viatge inacabable des de Barcelona em giro per descobrir la figura noble de Jaume Pérez Montaner acompanyat de la seva inseparable Isabel Robles. Ens abracem enmig d’un vestíbul fred i buit. Els ulls del poeta se’m claven en l’esguard, bo i mostrant a parts iguals sorpresa i alegria per la trobada inesperada. Hi ha algun altre espai que concentri tantes emocions com és la terminal d’una estació de ferrocarril? Sota una tènue llum fluorescent rebla l’encontre entre poetes el delicat somriure d’Isabel.

Un record que se m’arrapa en la pell i que ara em retorna net i clar. Perquè si una cosa he après en aquests darrers sis anys és que el País Valencià és terra de poetes. Una veritat de fet que s’ha erigit en els meus periples –qualsevol viatge és una ventura– a través de l’eros dels sentits. De l’oïda i la mirada. De la meva vinculació sentimental amb els noms: la Safor, la Vall d’Albaida, la Costera o el Comtat. Amb la Drova o la Vall de Gallinera. Una topofília que vincula el meu ésser amb l’esperit de les paraules. Amb una llengua compartida. Un país invertebrat –també ferroviàriament– que volen que no sigui i que a pesar de tot, també del nostre oblit, malda per ser cada dia en cada gest: quan el gest esdevé gesta, i fer el pa amb les mans ens encimbella als cims més alts.

“Amb tots els noms que s’han tornat estranys / he calibrat l’últim fons de l’absència”, diuen aquests versos decasíl·labs de la poeta Teresa Pascual. Perquè oblidar els noms és oblidar la parla. I oblidar la parla és oblidar la llengua. I oblidar la llengua és oblidar-nos a nosaltres. Cal recordar quina és la casa de l’ànima? Entre la terra i el cel, el País Valencià és “cançó d’un mar sense memòria” i “la veu dels morts que l’estimaren” en la lírica punyent i dolorosa de Marc Granell. Un paisatge que jo he emmotllat amb la memòria, i que reconec meu en la seva singular idiosincràsia. Encara em fascina el paradís perdut de la Vall de Gallinera. L’eco dels moriscs abans de la tragèdia. I aquells bancals eixorcs –el despoblament de la vall és una realitat difícil d’aturar– que fan present un silenci atàvic –els noms que s’han tornat estranys– entre mític i històric.

Una història que reverbera en la llum. Com quan t’endinses des de la Safor cap a la Vall d’Albaida i per primera vegada albires una claror crua que espurneja com un cor a punt d’esbocinar-se. Amb la Maria Josep Escrivà –erudita i sàvia en poètica i botànica– hem fet manta vegades aquest viatge camí de la serra de Mariola. I sempre hem comentat com la llum meridional matisa l’orografia de manera peculiar. Una llum hipnòtica, vehement, que a mesura que avances d’est a oest emmotlla l’esperit de la natura i tot ho empetiteix en incidir com un vel sobre els objectes. Tot un contrast amb la llum de la marjal –ara penso en la marjal de la Xeresa cap al tard–, aquella apoteosi onírica on s’imposa el miratge, les formes es dissolen lentament, i la llum, mistèrica en el seu esdevenir nit pura, es fon amb el brogit d’un agró en el moment precís d’emprendre el vol.

Si tal com deia Joan Fuster –enguany que celebrem el centenari– “escriure és recordar o, en tot cas, inventar records” és molt probable que darrere dels meus mots hi hagi una tendència inevitable a idealitzar una geografia humana i política que, faríem bé de no oblidar-ho, és també la nostra. Car recordar és un viatge interior al cor de cada cosa. I cada cosa se’ns revela diferent en la imatge del record. La realitat és sempre escàpola. I tanmateix, el País Valencià s’erigeix com una potència en acte, en una llar comuna on les paraules esdevenen el nostre fonament. Cada cop que hi torno és com tornar al meu redós. Torno als meus noms. Torno als meus orígens. “Allò que cerques ho tens davant de tu”, apunta Josep Piera, el poeta de la Drova, vital i hedonista. Tan sols ens cal obrir els ulls. Tenir la voluntat d’obrir-los. I entendre que sense el sud no hi ha nord que valgui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.