Visions de Catalunya

En els últims anys el debat de sobiranies, crear un nou model democràtic i la irrupció enorme del feminisme i l’ecologisme han estat cabdals. També hem viscut un episodi de terrorisme que va fer esclatar una percepció de pau que donàvem per descomptada i, ara mateix, un escenari pandèmic ens ha trencat tots els esquemes. Ens han passat moltes coses en molt poc temps i tenia ganes d’aturar-me i valorar-ho. Per això, volia reflexionar al voltant d’aquestes vivències comunes i, per aprofundir-hi, vaig creure que la millor manera de repensar on som i cap a on anem era fer-ho mitjançant diverses converses amb persones clau sobre el seu àmbit i fer-ho en forma de llibre.

Hi ha alguns eixos que sobrevolen clarament el conjunt de Visions de Catalunya: l’evidència que cal un aprofundiment democràtic i les dificultats globals i nacionals que se’n deriven, fet que emfatitzen el Joan Burdeus i el Xavier Antich, que el feminisme i l’antiracisme són i seran dos vectors potentíssims per assolir la igualtat d’oportunitats, paraula de Míriam Hatibi, i que l’ecologia és l’eina substancial que tenim per deixar un món possible per a les properes generacions, com afirma la Marta Tafalla. Alhora, és diàfan que tenim un gran repte en l’àmbit cultural i en l’ensenyament, com ens indiquen el Raül Garrigasait i el Xavier López, perquè siguin els instruments que ens facin ser una societat preparada pel demà. També hem de tornar a posar la salut al centre i evitar que el nostre sistema sanitari treballi al límit, com assegura el Salvador Macip. Tenim el repte de fer debats –inclosos els econòmics– acurats i seriosos, com assegura el Germà Bel. Hem d’afrontar un nou món que va cap al digital, com ens assenyala el JM Ganyet. Tenim camins per humanitzar la justícia, com diu la Marina Roig, vies per revolucionar l’administració, com conclou la Victòria Alsina, eines per crear un territori equilibrat, com ens indica la Maria Sisternas, és factible reconduir la qüestió de l’habitatge en el curt, mitjà i llarg termini, com ens assegura el Xavier Mauri, i un treball digne és possible si fem els deures que ens manquen, com ens assenyala la Carmen Juares.

És irrefutable que som un país plural, divers i amb múltiples mirades. Tenim un país viu, actiu i desvetllat, però també és cert que moltes vegades ens perd el debat buit i la demora per ajornar la presa de decisions que fan falta. La Mònica Terribas diu que ens vigilem massa i que, segurament, ens cal més autocrítica interna i fer cadascú la seva feina ben feta. No puc estar-hi més d’acord. Al llibre, també hi recorre la idea de confiar en la generació que ve, ho remarquen el Josep Roca en l’àmbit de l’alimentació i la Marta Segarra en els drets de les persones per fer un món viable.

El llibre té com a gran objectiu repensar el país i quins camins emprenem. Som 7.700.000 de catalans i cadascú, suposo que partint de la seva realitat, s’imagina el futur de forma particular, amb unes expectatives distintes de la resta. Ara, tots habitem en un espai petit al sud d’Europa i pensem el que pensem, parlem la llengua que parlem a casa, siguem religiosos o no, tinguem unes preferències o unes altres i unes fílies i unes fòbies diferents, tots compartim un tros de món que volem que tingui un futur digne i pròsper. Aquest és, segurament, el nostre mínim comú denominador.

Quina és la nostra relació amb el demà? Segurament, depèn de l’edat, de la salut, de la situació econòmica, del caràcter de cadascú i de diferents circumstàncies vitals ens condicionen la mirada. El futur el vivim amb desconfiança, amb incertesa i amb angoixa, també amb resignació i amb entusiasme, il·lusió i esperança. Una part de la societat es pregunta si anem cap al col·lapse o si el sistema té una mala salut de ferro, alguns si el desassossec pot ser positiu, ja que fa sorgir l’inesperat, i d’altres pensen que l’esperança és una manera de tenir un horitzó que ens permet caminar i seguir endavant. Tenim futur com a societat? Penso que sí, perquè som un país que se sap mobilitzar, que té empenta i que mai s’ha resignat. Alhora, cal constatar que hi ha milers de joves amb unes ganes boges de tirar endavant, persones capacitades, formades, intel·ligents i amb ganes de treballar per guanyar-se un futur. Un exemple? La Carlota Rubio, que ha estat la persona que m’ha ajudat en aquest projecte. Si som capaços de donar-los l’oportunitat i la confiança que requereix aquesta generació guanyarem molts dels nostres reptes, si els acompanyem amb entusiasme seran la nostra primavera.