El Cercle i el món d’ahir

Si no hi ha cap jugada d’última hora, aquest estiu el Cercle d’Economia tindrà les primeres eleccions de la seva història. L’entitat ha funcionat amb candidatures úniques per aclamació, mètode molt estès a la Catalunya institucional tot i els seus resultats.

Als seus inicis, el Cercle va inspirar el pla d’estabilització, que va treure Espanya de l’autarquia. Des de llavors, cap junta ha igualat allò. El gran èxit de les darreres és aconseguir un cop l’any portar el president espanyol de torn a la seva reunió.

Als pocs mesos d’arribar a la presidència Javier Faus, vicepresident del Barça amb Sandro no-us-fallaré Rosell, ja es va embolicar la troca. En Faus va voler fer la seva i els expresidents van sortir en bloc a cridar-li l’atenció. Al final del seu mandat, les posicions han cristal·litzat en dues candidatures, cap gaire renovadora. Una, la de Jaume Guardiola, continuista de la junta actual, i l’altra de Rosa Cañadas, continuista de les juntes anteriors.

En què es diferencien? Tots dos han estat a les juntes, fa temps que pul·lulen per entitats i no poden presumir de resultats empresarials brillants. Són de fet molt representatius dels perfils que han dirigit l’evolució descendent de l’entitat, d’una organització amb vocació de poder i influència a un centre de networking.

El Cercle va tenir èxit a l’articular l’ambició individual dels seus socis en un programa de reforma econòmica i política compartit. I va trobar forat perquè a Madrid no tenien res semblant. A la reunió d’aquest any es va comentar la satisfacció pel final del procés, tot assumint que això implica que tornarem al món d’ahir. Ningú allà ha entès que el procés va ser possiblement l’última oportunitat d’aquest món per recuperar una influència real. En tot cas, uns altres ho faran.