Ressonància infinita

Fins al 22 d’aquest mes tenen l’oportunitat de visitar Ressonància infinita, la gran, meravellosa exposició de Morandi que ens ha regalat La Pedrera. Morandi, en la seva aparent simplicitat, és una invitació a recórrer els camins infinits de l’ànima. I a fer-ho de manera recollida, atenta, contemplativa.

No és descartable que algunes persones que vegin Morandi per primer cop puguin tenir una reacció similar a la que relata Siri Hustvedt, quan recorda el que li succeí visitant una exposició de Morandi a Venècia: una parella també la visitava, i l’home va exclamar “més ampolles!”, i la dona va esclatar, “t’ho vaig dir!, són totes iguals!”.

Són totes iguals? O som nosaltres que ens estem deixant formatar pel mateix patró? Perquè estem esdevenint veritables consumidors compulsius d’estímuls, incapaços d’aturar el nostre desig insaciable de novetats fictícies, amb una mirada que es mou a saltirons, incapaç de veure res. Des d’aquest punt de vista, Morandi pot esdevenir un antídot contra la nostra pressa insaciable i la nostra pulsió depredadora: cada cop més tenim una mirada que rellisca sobre les coses i les persones, i no les veu. Per això mateix, Morandi ens pot ajudar a una cosa que, com més va, més difícil ens resulta: a apaivagar la mirada.

Però per a endinsar-nos en aquest camí ens cal reaprendre el significat de paraules que anem oblidant progressivament: austeritat, simplicitat, contenció... Morandi és un testimoni i, alhora, una invitació. El testimoni d’una mirada atenta, i la invitació a recórrer l’aprenentatge del camí que ens hi mena. Davant la reiterada repetició de capvespres a Instagram –tots ells similars– i la multiplicitat de selfies on tothom apareix simptomàticament d’esquena a allò que se suposa que ha anat a veure, Morandi fixa la mirada en objectes propis de la senzillesa quotidiana. Potets i ampolletes, si ho volen dir així. Però aquesta mirada sobre la quotidianitat no és repetitiva, perquè és contemplativa. És la disposició a veure què revela de si mateix –i què revela de nosaltres mateixos– allò que cada dia tenim al davant.

És veritat: en els seus quadres no hi ha persones. Segur? I qui els està mirant, doncs? No deu ser més aviat que es tracta de caure en el compte que no som el centre del món, sinó que en formem part, que hi estem vinculats, i que la qualitat de la nostra vida és directament proporcional a la qualitat de la mirada amb què ens relacionem amb el que ens envolta? Per això és tan important que ens convidi a explorar la riquesa, la qualitat i la bellesa dels objectes normals i corrents, i ens convidi a veure-hi la seva veritat, i la veritat que es manifesta en ells. Perquè si ens entrenem amb els potets i ampolletes podrem assolir cada cop més la visió de la veritat que es mostra diàfanament (no ocultament) en la vida quotidiana. I en tota vida quotidiana. No és descartable que qui menyspreï Morandi per repetitiu en el fons estigui projectant el seu menyspreu pel que alguns anomenen, gairebé despectivament, la vida normal i corrent.

A part de la seva extraordinària competència amb els gravats, Morandi pintava també paisatges. De vegades en tenia prou amb un traç o una mica de color per mostrar-nos el que calia veure, sintonitzant en aquest punt amb la millor tradició oriental. Però, altre cop, no eren paisatges espectaculars, i menys encara amb la pretensió de “fer bonic”. Es limitava a pintar, senzillament, el que veia des de la finestra de casa. Altre cop un missatge de fons: en el que veiem cada dia ja hi és tot present, perquè en tot (i no només en entorns selectes) hi batega una ressonància infinita.

Diguem-ho provocativament: Morandi no es repeteix. Perquè el que fa és convidar-nos a deixar espai a un silenci interior que ens permeti contemplar i veure tot el que tenim al davant. Tot el que la vida ens posa al davant. En tota la seva infinita diversitat de matisos, color i lluminositat. D’aquí la seva obsessió per disposar de maneres diferents els seus objectes, i la mirada contemplativa i indagadora que dipositava en ells, com ens mostren algunes fotos. Perquè mai podem donar per acabat el camí per veure millor la vida que ens relliga a tots, persones i objectes.

Vagin a veure lentament, contemplativament, pausadament, Morandi. I descobriran que en la seva pintura s’hi reflecteix allò que ja va dir Heràclit: “No arribaries a trobar, en el teu camí, els límits de l’ànima.”