Poder judicial

Una cosa que iguala les democràcies plenes o mig plenes amb les dictadures, autocràcies, cleptocràcies i altres repúbliques bananeres és que les decisions judicials s’han “d’acatar i complir”. L’única diferència rau en el fet que, en una democràcia, els jutges han de respectar els drets dels ciutadans, ja sigui de motu propio, en compliment de l’ordenament jurídic que penja de la Constitució. Sigui com sigui, tot queda entre jutges, que, com tothom sap, són gent sàvia, justa i amb una presumpció de credibilitat a prova d’ideologies, interessos i mala llet en general. Per tant, tothom tranquil, perquè coses com el dret a la llibertat d’expressió, el dret a la defensa, el dret a la presumpció d’innocència i el secret de les comunicacions –per posar alguns exemples– estan absolutament protegits pels jutges. El problema és que un jutge decideixi autoritzar una investigació prospectiva dels comptes d’un ciutadà per veure quants diners té i si ha guanyat o perdut patrimoni, encara que no hagi comès cap delicte, ni hi hagi cap indici que l’hagi comès i en contra l’opinió de la mateixa fiscalia (cas Alay). O que un altre jutge interpreti una manifestació de gent pacífica com un tumult violent i un acte de sedició (cas Cuixart i Sánchez). O quan un jutge decideix passar-se pel folre la separació de poders i assumir competències del legislatiu i l’executiu per fixar que cal fer un 25% de classes en castellà indicant fins i tot les matèries (troncals) amb l’objectiu pedagògic que tots els alumnes siguin competents en castellà i català. O quan un jutge tanca un ciutadà preventivament durant dos llargs anys a pesar de la falta de proves de cap delicte, fins que el judici demostra la seva innocència (cas Rosell). O quan un altre jutge, el mateix que fa tretze anys que posa la firma a les peticions del CNI, autoritza un espionatge amb Pegasus, és a dir, massiu, prospectiu i impossible d’acotar, contra ciutadans que han comès el crim de preferir la independència de Catalunya a la unitat d’Espanya.