La nit

La vida va fent giragonses. I si abans intentaves esprémer tot allò que et podia donar la nit fins a altes hores de la matinada, ara m’encomano a qui faci falta perquè els meus fills bessons no tinguin set, ni pipí, ni mocs, ni tos, ni mal de panxa, ni mal d’orella, ni malsons... i pugui dormir de tant en tant una nit sencera d’una tirada. En resum, continuo dormint poc, però per motius ben diferents. Evolució, en diuen alguns. Fer-se gran, en definitiva. I, d’allò que abans era el menú habitual, ara n’acabes fent tastets. Fa poc en vaig fer un –divertidíssim, per cert, perquè fer-se gran també significa deslliurar-se de moltes manies–, una mena de recordatori de la nit gironina, de recórrer locals de tota la vida, els mateixos que fa vint anys eren de visita obligada. I comprovar que tampoc ha canviat gaire res, té la seva part bona. D’autocomplaença, tampoc els ho negaré, en veure que una servidora tampoc està tant desfasada. Però que hi hagi tics de la nit que no estiguin erradicats no és bona senyal.

Hores abans d’aquest remember s’havia fet públic que l’Ajuntament de Girona havia obert un expedient a una discoteca gironina per haver permès un espectacle en què una noia es deixava fer tocaments per part del públic. I, dies més tard, la Guàrdia Urbana de Figueres també va denunciar un local en què les noies entraven gratis i, en canvi, els nois pagaven obligatòriament. Segurament són rèmores d’aquell sexisme accentuat que impregnava la nit de fa vint o trenta anys. Però per minoritaris que siguin no vol dir que hàgim de ser permissius ni treure-li ferro quan ho detectem. La nit continua sent un parany per a les dones, en molts sentits. I tot allò que pugui donar peu al sexisme o a l’abús de gènere s’ha de fulminar immediatament. Perquè continuem sense poder tornar soles a casa. Sense poder tenir ni un sol descuit perquè, si no, algú el pot aprofitar per posar-te substàncies a la beguda. No podem deixar de ser categòriques quan ens posen la mà allà on no toca perquè, si no, interpreten que ja ens està bé. I tantes coses més que les dones hem de procurar quan sortim de nit. I, els homes, no. Per tant, tot el que no sigui tolerància zero és anar enrere i perdre empoderament femení. Ni som reclams ni som objectes. I arribar fins a aquesta lògica sentència no ha estat fàcil. Ha estat la suma de petites lluites.