Records de Cal Podrit

Lector fidel de Manuel Vázquez Montalbán escoltava divertit la setmana passada al Versió RAC1 com al senyor Marcel·lí Virgili li qüestionaven els seus records d’un restaurant de la Bisbal d’Empordà que no sabia si es deia La Bruta o La Podrida. En Toni Clapés hi va posar de la seva part per fer gara-gara, però al final algun oient els va treure de dubtes: parlaven de Cal Podrit. I sí, s’hi menjava molt bé. El nom oficial del restaurant era La Marqueta. Per què he parlat de Vázquez Montalbán? Doncs perquè ell, amb la casa a Fonteta, n’era bon client i per això va fer sortir La Marqueta almenys a dos dels seus llibres. A la segona entrega de la sèrie Carvalho, La soledad del manager, el detectiu investiga l’assassinat d’un directiu d’una multinacional. I el fa anar a La Marqueta i en parla Carvalho: “És un petit restaurant amb poques taules folrades d’hule, la dona a la cuina i un gegant cilíndric oferint el que a aquelles hores li poguessin escalfar.” I recitava: “Pollastre amb escamarlans, cabra de mar amb caragols, peus de porc, cabrit rostit, calamars farcits, gall dindi amb bolets, vedella guisada, mongetes amb botifarra de perol, embotits, botifarres, llom de porc, bistecs, suquet de rascassa.” Carvalho triava cabra de mar amb caragols, botifarra amb mongetes i allioli i li oferien un “pa amb olor de blat”. A Historias de política ficción hi tornava. Llavors Carvalho parlava dels caragols amb cabra i el bacallà amb rocafort. El seu acompanyant li demanava si el rocafort portava cucs i Carvalho responia: “ Bona idea, la suggeriré a Savalls, el propietari, que és un home imaginatiu.” Crec que La Marqueta va tancar el 1994. Hi vaig anar per primer cop després de punxar discos al Long John, una discoteca dels germans Baró que gestionava Josep Maria Bartomeu. Hi vaig tornar. El professor Martí Cortadellas explicava a la Revista de Girona que el malnom al restaurant l’hi va posar un treballador de la discoteca cansat d’esperar: “Cony, això sembla Cal Podrit.” Les samarretes i el drap que sempre acompanyaven el propietari hi van ajudar. Sí, senyor Marcel·lí Virgili, Cal Podrit existia i s’hi menjava de primera. Ja ho va pontificar Pepe Carvalho quan a Tatuaje li qüestionaven si la gastronomia valia la pena: “El sexe i la gastronomia són les coses més serioses que hi ha.”