Així és com la veig

La porta de l’entrada que dona a peu de car­rer no està tan­cada, quan esti­res cap a fora per obrir-la et fixes encu­ri­o­sida en el meca­nisme que li dona mobi­li­tat. No es tracta d’un tan­ca­por­tes habi­tual amb fron­tis­ses o braços arti­cu­lats: és un modest però eficaç sis­tema de politja amb un con­trapès que en garan­teix el tan­ca­ment. Qua­tre dimi­nuts gra­ons et con­du­ei­xen a la porta d’entrada, una bonica escul­tura a peu de replà. Es tracta d’una casa entre mit­ge­res dis­creta, que és a tocar de l’església de Sant Esteve d’Olot, en una ren­glera d’edi­fi­cis que sem­pre havien estat ocu­pats per arte­sans i artis­tes. Quan vaig per tocar el tim­bre, veig que no n’hi ha i col­pejo la porta amb els nusos de la mà. M’obre una dona menuda amb una gran per­so­na­li­tat. El seu taller casa o casa taller és una bar­reja d’aus­te­ri­tat, cul­tura i viva­ci­tat com ella mateixa, la Rosa. Si un estudi demos­tra que els gos­sos s’assem­blen als seus amos, doncs m’atre­vi­ria a dir que les cases i el seu inte­rior mos­tren la per­so­na­li­tat de qui hi viu, en aquest cas una per­sona modesta, humil i pro­pera. Així és com la veig. Asse­gu­des a les cadi­res de balca, la inten­si­tat de la llum que arriba del jardí li tra­vessa els cabells rin­xo­lats i estar­ru­fats, men­tre em relata anècdo­tes vis­cu­des arreu del món amb un entu­si­asme enco­ma­nadís. Riem ple­ga­des. De manera més inti­mista em parla del seu gran amor, d’en Xavier Car­bo­nell, de com vivien sepa­rats i alhora junts, de com s’esca­po­lien dels pre­ju­di­cis de l’època que els va tocar viure. I penso... tal vegada les for­mes arro­do­ni­des mode­la­des amb les mans pre­te­nien reta­llar les ares­tes, trans­for­mant amb elegància i sua­vit­zant tot allò difícil de pair. El fang ha estat l’ingre­di­ent prin­ci­pal tre­ba­llat amb les seves mans per donar vida a la peça; després altres pro­ces­sos aca­ba­ran trans­for­mant-la en una obra sòlida, majúscula, neta, polida, inde­pen­dent­ment del mate­rial i del color amb què ha estat cre­ada. La Rosa con­vida a tocar la seva obra i afa­vo­reix que s’hi per­cebi la forma i el dina­misme, tal com va fer aquell dia quan una nena cega es delia des­co­brint el seu art; als esco­lars que la visi­ten els deixa res­se­guir les seves escul­tu­res perquè des­co­brei­xin les for­mes huma­nes, la tex­tura i el movi­ment que els trans­me­ten, mal­grat ser peces estàtiques damunt d’un suport. A la Rosa Serra no li cal sig­nar la seva obra perquè les escul­tu­res de volums gene­ro­sos i de for­mes cor­bes ama­guen al seu inte­rior la iden­ti­tat d’aquesta dona tan carismàtica.