Invitació a Jordi Pujol

He llegit en aquest diari l'entrevista que el seu director va fer diumenge al president Pujol, i que, com el mateix director em va advertir, en tants dels seus extrems comparteixo. Les coses que manquen a Catalunya, i les que calen. El que Espanya ens significa.

La crítica per la deslleialtat dels últims anys entre la classe política catalana respecte del seu principal marc de referència, simbolitzat per Madrid. La necessitat de recuperar els valors, la de reconèixer l'orfandat d'idees i d'acció que ofega els catalans. La de dir a la gent que la llibertat no és de franc, i tantes altres màximes que se'n desprenen...

I he pensat a fer-li una invitació, a ell, "del terròs" de Premià de Dalt, de la comarca on he fet tants bons amics des de la meva primera campanya, la de les autonòmiques. A ell que de tant en tant s'equivoca i ha estat un dels principals responsables del naixement del tripartit com a nova coalició política. A ell que, malgrat els anys, té el cap i l'esperit més jove que tanta gent que m'envolta. Que ha estat capaç de dir, tot i que un xic tard, el que pensava des de sempre, que l'Estatut no s'havia de reformar.

I que, també tard, però millor que mai, ha criticat el despropòsit que ha estat el resultat dels tres anys de calvari darrere el Sant Greal al qual ens van abocar entre el president Rodríguez i el president Maragall, ara defensat per un altre president patèticament sostingut en ressonàncies sàuriques i somiadors d'Irlanda del Nord.

Ens afiliem junts, president Pujol? Vindria amb mi al PP que farà gran Catalunya? Admetem que anys enrere la situació no fos tan clara, i que tingués sentit aglutinar entorn seu, i sota el nom de CiU, el conjunt de faccions que han d'existir en un partit liberal conservador. Li mancava palesar amb fermesa el compromís amb Espanya. Mentre vostè, que mai ha negat ans al contrari ser espanyol, mentre vostè manava, potser no es veia que calia.

Però ara que vostè ja sap que no ha deixat cap herència rere seu -servituds històriques de les grans figures-, ara que no se sap qui és més "independentista", si Felip Puig, Joan Ridao o Dolors Camats, tots ells presents a l'enterrament d'un suïcida, ara s'ha de ser valent en la mesura en què tanta gent el veu a vostè com una referència. Una pregunta: vostè s'hauria atansat a l'enterrament d'un capellà suïcida? Creuria que hi ha quelcom de noble a renegar de Déu i atorgar-se el dret sobre la vida? Valors, president, perduts entre els membres de la facció liberal del seu partit, que fins i tot es declara d'esquerres, com el Trias candidat per Barcelona a les municipals. Valors perduts entre els líders de la gent d'Unió, que hom veu més interessats per les poltrones de la terra, fins i tot de la terra "hostil" de Madrid, que per les cadires del Cel.

Vingui amb mi, president, ens afiliarem junts al PP. Ho faré igualment, si no s'hi apunta, però facilitaria el camí un gest semblant. No és perdre reconèixer que el paisatge ha canviat, i que recuperar la complicitat de Madrid sols es farà des d'un PP preparat per governar Catalunya. Aquesta que alguns pensen que serà independent. Posem-nos, sí, la data del 2014 com a fita. I en comptes de mirar si els impostos ens els fan pagar des de més o menys a prop, pensem en la comuna voluntat de ser.