Víctimes de poc ús

L’Estat és un invent d’una voracitat terrible, absoluta, que ens acompanya des de les primeres hores de vida fins una mica més enllà de la mort.
Ahir, Eduard Mas, des de Bilbao, ens explicava com eren i què feien les dues persones que van morir en l’atemptat del Iemen. Una d’elles era un home compromès amb l’euskera, un viatger que havia militat amb els polimilis i havia estat refugiat a Euskadi Nord. L’altra era una jove que s’autodefinia com a motxillera, molt coneguda per haver participat en un concurs de la televisió pública basca. Les víctimes catalanes també eren persones molt actives socialment i la majoria estaven vinculades al món de l’ensenyament a les comarques de Girona.

Ja no hi són. Les famílies, els amics, els veïns dels seus pobles els han perdut per sempre. No hi ha res a fer. Però sí que es podia mirar d’alleujar, ni que fos una mica, el patiment de les persones que havien de rebre els seus cossos. Perquè, ¿era imprescindible que l’avió que els portava aterrés a Madrid? ¿No podia haver-ho fet a Barcelona i, tot seguit, a Bilbao? ¿Era necessari que els seus familiars s’haguessin de desplaçar a 600 quilòmetres per, després, tornar amb els taüts?

Com saben que les persones que van morir al Iemen haurien volgut tot això? Quin familiar havia demanat que, ja a la tarda, i encara a Madrid, els haguessin de visitar els prínceps d’Astúries i la vicepresidenta primera del govern espanyol en un hotel? Això els va consolar? ¿O haurien preferit no haver-se de desplaçar des de Banyoles o Zarautz fins a Madrid?

El cotxe bomba del Iemen no ha causat cap mena de polèmica política. I, en fi, tinc la sensació que ha desaparegut tan ràpidament de l’actualitat, perquè ni els assassins ni les víctimes no eren gaire aprofitables per a l’Espanya visigòtica. El que no puc entendre és que ni així l’Estat no els hagi volgut deixar en pau.