I tant que la regla fa mal!

Començo a tenir una edat en què les coses m’agafen ja fora de termini. Quan vaig tenir els fills, el permís de paternitat era amb prou feines de quinze dies (tretze previstos per la Seguretat Social més dos de l’empresa) i ara ja són setze les setmanes en què els pares poden tenir cura dels fills. També vaig pagar cares les escoles bressol si volia treballar des dels sis mesos de les criatures fins que van tenir els tres anys per anar a l’escola. Em sembla recordar que vora els 200 euros mensuals pagava a l’escola bressol pública del poble. Ara que ja he parit i criat i que la regla ja no em fa mal (ja m’ho deia la mare, que en criar la regla em canviaria), s’aprova un permís menstrual. I quina felicitat veure-la reconeguda! La mesura, qüestionada per aquells qui es plantegen quin mal pot fer un fet natural, obre una escletxa a la mirada de gènere sobre les condicions del treball. A més, ajuda a normalitzar el fet que les menstruacions poden arribar a ser invalidants. Com pots treballar quan t’estàs trinxant per les entranyes? Ara que faig classes, a l’institut, nois i noies es burxen defensant allò que creuen que fa més mal. Per a ells, un cop de peu als testicles, i per a elles, el part. Ho sospiten, perquè les rampes de la regla també les fan recaragolar-se de mal.