Zombis monàrquics

“El retorn de Joan Carles marca l’inici de l’esperada normalitat”, titulava La Razón amb una fotografia de Reuters –molt reproduïda– del vell comissionista aixecant el polze des de l’interior del cotxe. L’esperada normalitat és la confirmació, clara i rotunda, que el règim espanyol ha superat, almenys de moment, els embats democràtics que van significar el 15-M i el procés català. Joan Carles de Borbó i les elits de l’Estat creuen que poden respirar tranquils i continuar manant i utilitzant l’Estat per extreure diners del sistema. Amb esperadíssima normalitat.

De fet, tota la iconografia del circ de Sanxenxo ha estat pensada per recuperar els rituals medievalitzants dels súbdits amb banderetes, les senyores plebees cridant “viva el rey” i la premsa cortesana donant a entendre i justificant que les comissions i les meuques són ocupació i privilegi dels Borbons des de fa tres segles llargs. Aquí no es mou res. I l’avi faldiller, amb aquell somriure murri, se’n fot de tots nosaltres mentre ressonen les riallades amb els amics, vola el marisc i es buiden les millors ampolles del celler.

I, finalment, l’esperada normalitat arriba després que l’agressió generalitzada del Primer d’Octubre demostrés que no hi ha cap itinerari pacífic per evolucionar/democratitzar les estructures heretades del franquisme tardà. Les elits polítiques, financeres i institucionals de Madrid no tenen incentiu per repartir ni el poder ni els diners. Creuen que les estructures que els sostenen són massa fortes per trontollar i, sobretot, consideren que l’opinió pública espanyola és rotundament imbècil.

I aquí és on entren els extres de l’escena de Sanxenxo, amb la bandereta i els crits monàrquics per demostrar-ho... I contra aquest exèrcit zombi, aculturitzat i programat des del franquisme, no hi ha democràcia que pugui avançar. Per això fa dècades que ens els ensenyen, telediario rere telediario. Amb esperada normalitat.