Per molts anys, Vilaweb!

Més o menys a la mateixa hora que l’ocellot negre aterrava a Galícia i anava cap a Sanxenxo a veure amics, a veure familiars que es poden permetre que se’ls vegi junts i a veure regates a mar, jo anava al Palau Robert, a passar una bona estona en bones companyies i beure una mica d’aigua de València a la salut dels companys i amics de Vilaweb. La pandèmia els ha portat a celebrar els 25 anys als 27, però no te cap importància perquè “la revolució Vilaweb”, com ells en diuen, era tan vigent, tan nacional i tan tossudament independent el 1995 com el 2020, com avui, com ho serà en el cinquantenari. No soc de molta vida social, al contrari. Acompanyar en Vicent Partal i l’Assumpció Maresma (que al final no hi va poder ser) no era un acte protocol·lari obligat pel càrrec. Era un acte d’amor. Com que vaig per fer els 64 i tinc cabells i barba més blancs que res, ja ningú em pregunta què vull ser quan sigui gran. Però els ho diré igualment. Jo, de gran, vull ser com en Partal i la Maresma. Jo, de gran, vull ser com Vilaweb. Potser troben estrany que faci lloança de la competència, i una mica deu ser-ho, perquè no vaig saber veure en l’acte cap altre director de diari català. Però a tothom li ve de gust el que li ve de gust i se li posa bé el que se li posa bé. A mi se m’hi va posar l’aigua de València i retrobar-me i xerrar llargament amb Martxelo Otamendi, director de Berria, i l’admirat professor Gifreu. Per molts anys, Vilaweb!