Rossinyol que vas a França

El rossinyol que va a França –estimada cançó popular– s’encomana a la mare però al pare no pas gaire perquè, segons l’afligida protagonista, aquest pare l’ha mal maridada, a un pastor l’ha dada. Preciosa música, evocadora i terrible lletra potser inadvertida que es refereix a la tradició del matrimoni forçat patida per les besàvies. Temps remots? Sí, però no tant: fins ben entrat el segle XX en els mercats i fires de Catalunya es tractava no només el bestiar sinó la col·locació dels hereus i pubilles de cada casa, i com ja s’imaginen la voluntat dels contraents no comptava gens ni mica, especialment la de les dones que no tenien cap altra funció ni alternativa que engendrar virtuosament i ocupar-se de la família –i les de classe baixa, vinclar la carcanada, pur escarràs, rebel·lia muda–. Temps remots? Sí, però encara menys si ens fixem en la pràctica legal de la venjança de sang recollida pel Codi Penal franquista de 1944 a 1963, descrita tècnicament com uxoricidi per causa d’honor i que justificava les lesions i la mort que pares i marits infligien a filles i esposes enxampades en adulteri. El càstig per als agreujats mascles era menor –un període de desterrament– o inexistent, que prou pena sentien amb la indecència de les seves pecadores fembres. Ells no rendien comptes a ningú, tan sols se’ls exigia que si s’havien d’amancebar –un home té les seves necessitats–, ho fessin fora del domicili conjugal. Els sona d’alguna cosa? Com a dones estem unides per una mateixa violència patriarcal en les seves diferents fases; juntes hi hem de plantar cara, no importa d’on vinguem.