Estem fent un bluf

El meu pare m’explica sovint que la mestra que tenien al poble els donava classe en català. En ple auge del franquisme, evidentment ho feia per iniciativa pròpia, per militància republicana, i amb el risc que això suposava. Absolutament tot el mestratge l’exercia en català, fins i tot l’assignatura de llengua castellana. Un petit oasi durant el període més dur de la dictadura, propiciat pel fet de viure en un racó de món de les comarques gironines, en un petit poble d’unes desenes d’habitants. També hi ajudava el fet que la mestra fos amiga de l’inspector de zona. Recorda el meu pare una anècdota que li ha quedat gravada per sempre més. Un dia l’inspector es presenta a l’escola i ensenya als alumnes un retrat de Franco. Els pregunta qui és l’home que hi apareix. “Jalón Ángel”, diu convençut un company del meu pare. L’inspector no sap on posar-se. El nen està llegint la signatura de l’autor de la fotografia. La mainada no sabia qui era aquell home vestit de militar. L’inspector va fer veure que no se n’adonava.

Un exemple proper però no pas l’únic. Tants homes i dones que al llarg del franquisme se la van jugar perquè el català no fos aniquilat definitivament. Petits actes de resistència per a la supervivència de la llengua, que després van permetre fer el pas cap a la immersió lingüística i tot el que això va suposar per a les generacions que vam venir al darrere.

En la història de la nostra llengua hi ha hagut llums i ombres, és clar. I el moment actual no seria pas dels més lluïts. Reconeguem-ho. No hem estat a l’altura. Ens trobem en un punt clau i estem fent un bluf. S’estan bastint moviments d’equilibrisme, que en cap cas són garantia d’un blindatge de la immersió lingüística. I, a més, no s’ha tingut la previsió ni tampoc un pla B preparat per si la ultradreta espanyolista, tal com ha fet, no deixava passar l’oportunitat de torpedinar qualsevol acció que fes tuf de català. Veurem com acaba tot plegat. Però, per ara, és per cobrir-se de glòria!